Almassora, ciutat dormitori (maig de 2003)

Fa quatre anys, just abans de les eleccions municipals, la Colla Ecologista d’Almassora va denunciar la caiguda, impune, d’un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, identificat en nombrosos estudis histórico-artístics com una fita imprescindible de l’arquitectura provincial de principi del segle XX. Malauradament, per interessos personals de “tots sabem qui”, aquell magatzem del carrer de sant Ferran va estar enderrocat i ara s’alça, majestuós, un bloc de pisos d’unes quantes plantes exemple, en tot cas, de la conversió d’Almassora en dormitori de la Plana.
Ara, també a les portes d’unes altres eleccions municipals, hem estat testimonis d’un nou enderrocament: la xocolatera industrial. Aquesta fàbrica, tot i només funcionar uns anys, ha estat una de les fites visibles més destacades d’Almassora. En altres paraules, sempre ha estat allí; pot ser no ens n’hem adonat, però quan veníem de fora i entràvem per la carretera nacional, sempre ens donava la benvinguda; quan anàvem i veníem de santa Quitèria, ens acompanyava i ens indicava que ja quedava menys; quan, el dia de la Romeria passàvem pel seu costat, ens donava ombra i ens mirava, silenciós.
En realitat, tot i que estava previst incloure’l en el Catàleg de Patrimoni, el seu propietari legal, Lluís Batalla (l’omnipresent i omnipotent empresa de construcció de Castelló), ha aconseguit “salvar-lo” de la història i ara la Xocolatera Industrial, ja és història, malgrat que història morta; la història de la “palmadeta en l’esquena i a córrer”; la història d’un poble que agonitza davant l’impuls del progrés.
Maldit progrés, que ens enterra vius; maldits interessos econòmics, que ofeguen esperances; maldites il·lusions, que fan somniar els ximples i enriquir-se els intel·ligents.
Tot i això, no és hora de lamentacions ni de plors. Estava ben clar què es podia fer amb aquell edifici: rehabilitar-lo i convertir-lo en museu de la indústria. Amb tot, mana qui mana. Sabem d’alguns esforços per mantindre la Xocolatera Industrial en el Catàleg, però tot és res si no s’arriba fins el final.
No ens enganyem. La realitat posa a cadascú al seu lloc. Pot ser si Almassora avui no és res és perquè tots hem volgut; si el nostre poble és només un pilot de cases, és perquè els que, suposàvem que defenen l’interès general i ens representen, de vegades, obliden que Almassora era, fa molts anys, un poble, una entitat viva d’humans que lluitaven per respectar-se i ser respectats. Encara que, és veritat, si durant mig segle vam deixar de respectar-nos a nosaltres mateix, quin respecte podríem demanar als de fora?
Des de 1999, algunes coses han canviat en aquest poble, moltes millores ancestrals que feien falta i qüestions insalvables que necessitaven superar la tradicional forma de fer política local. Però, en altres aspectes hem continuat adormits. És una llàstima que hagem perdut tota identitat. Què ens quedarà? Què podrem ensenyar-los als nostres fills? Què direm: “soc d’Almassora, una barriada de Castelló”? És trist, però alguns som il·lusos i teníem il·lusió; altres, en canvi, eren pràctics... i s’han carregat un poble.