AlmassoraTeVeu (Almassora té veu)

Una reflexió Viure prop d’un bar i/o d’un pub de moda Viure pels voltants d’un establiment hostaler és despertar-te a les 2.09 h de la nit del divendres al dissabte pels crits d’un bocamoll aconsellant-li a un amic esperar-se perquè se n’anaven amb un cotxe i no amb el de l’altre. Seguidament, el soroll d’un motor potent i una accelerada de por acompanyada d’una frenada de pel·lícula et deixa cavil·lós i amb el cor bombejant molt ràpid durant uns minuts. La desvetlada està servida. Aquesta realitat, impossible de controlar perquè es produeix en un instant, la vivim malauradament massa gent i et provoca malestar. Ja pots cridar a la policia o al 112 que un incident com aquest només quedarà registrat en la teua quotidianitat més íntima, i és inassolible poder demostrar-ho perquè és efímer encara que et provoque insomni tantes nits. Et podràs reunir una vegada o mil amb les autoritats municipals demanant auxili pels saraos dels caps de setmana en locals d’oci, però aquestos desor...

  Fa uns dies, regirant a casa ma mare, vaig trobar els trastos de la meua joventut (bàsicament, papers) entre els quals hi havia una espècie de diari manuscrit per mi, escrit de manera bastant intermitent, entre 1995 i 2001 (dels 22 als 27 anys). Recordava aquella llibreta i també que havia deixat constància de vivències personals i molt íntimes però, examinant-la, he descobert altres relats que no recordava.

Els grans problemes requereixen sempre de grans solucions. No sabem (perquè no ho hem preguntat) si aquesta és la solució definitiva al problema de les reiterades inundacions del pas inferior del camí Benafelí, en direcció a la mar d'Almassora, cada vegada que cauen quatre gotes ... però sembla una bona resposta pal·liativa, segurament, sense haver-ho previst. Certament, és possible que trobar una solució duradora siga difícil. De fet, quan els tècnics municipals (ara fa cinc anys) van projectar una eixida viable, executada en unes obres, ja barallaven altres alternatives, no sé si esta. Una altra cosa seria si no hi haguera altres maneres d'anar a la platja, però no és el cas; hi ha diverses formes d'accedir-hi. [1]

La carrera professional d’un professor (en el llarg termini i en el curt) és com una espècie de muntanya russa emocional, i eterna, que no es pot aturar. Segurament, com altres professions; no és qüestió de posar-nos a competir. De la docència, no es desconnecta mai: ni al final d’un curs (perquè has de revisar què has fet per idear estratègies de millora); ni en les vacances estacionals (perquè has de preparar les unitats següents i avaluar el funcionament del curs); ni els caps de setmana (perquè has de corregir exàmens i/o treballs i has de planificar la setmana següent); ni les vesprades (perquè has d’organitzar les classes del dia següent, buscar materials adequats, seleccionar les activitats, etc.).

  La imatge que acompanya aquestes línies s’ha fet famosa aquestos dies en les xarxes. No sé si és un muntatge però, certament, reflecteix molt bé què és i què representa l’escola en la societat actual: una illa que funciona a diferent ritme que la societat a la qual serveix. I això no és més que una realitat que determina el dia a dia dels que la vivim des de dins.

Demà comença un nou curs. I aquest serà molt diferent. Alguns han encertat a anomenar-lo com el més difícil de la història recent . Tenen raó. Com a docent, a hores d’ara, m’assalten algunes incerteses que semblen decantar la balança emocional cap al costat pessimista i, això, que el protocol dissenyat al País Valencià amb un ample consens (tot i certes indefinicions) és un bon auguri. Les pors i els dubtes poden (i deuen) existir però no per això ens acovardirem. I, per tant, sóc optimista.

Una metàfora visual . Sesga (Ademús, 2020). FONT: R.P. El pitjors presagis no s’han complit i, de moment, l’oficina de repartiment de Correus d’Almassora (un equip de deu carters que reparteixen les cartes i els paquets) no es trasllada a Castelló. Inicialment, s’havia previst que es desplaçaren a Vila-real (com vam avançar fa unes setmanes ací mateix ) però, en un gir inesperat dels esdeveniments, la direcció territorial de l’entitat pública havia informat que els homes i dones encarregats de fer arribar a les nostres cases el correu postal es desplaçarien a la capital per desenvolupar la seua feina.

Correus tanca la paradeta a Almassora i desplaça tot el personal a Vila-real. Eixa, almenys, és la intenció de la companyia estatal, immersa en un procés de reestructuració empresarial. Tot i això, de moment, el trasllat ha quedat suspés per l’actual emergència sanitària, que fa molt difícil ajuntar tanta gent en unes dependències.

Hui hem anat a cremar remulla. Feia temps que no anava. No, no té res a vore amb la Covid-19; és més fàcil: darrerament, he estat massa centrat amb les oposicions i el meu treball i he hagut de descuidar la col·laboració en les tasques familiars de l’horta. A les 6.35 h ja estava mon pare (80 anys) esperant-me a la porta de casa amb el cotxe carregat: un carretó (que nosaltres diem, mal dit, carretilla ); un falçó (que deu tindre la meua edat); una forca de quatre puntes de ferro (protegides per unes pròtesis de plàstic dur, idea original del pare); un sac buit (encara no entenc amb quin motiu); tres fulls de periòdic; i, per suposat, un encenedor (que fer foc amb dues pedres o fregant dues fustes està molt bé però no cal patir tant!).

Ara no toca... Ara no toca... parlar de finançament. Ara no toca... reformar el sector agrari per empoderar els productors davant els intermediaris. Ara no toca... inspeccionar les grans explotacions agràries buscant pràctiques d’esclavatge. Ara no toca... plantejar un retorn a la ramaderia transhumant i incentivar explotacions menudes, ecològiques i sostenibles. Ara no toca... reduir les emissions contaminants de les grans indústries. Ara no toca... tancar totes les centrals nuclears i apostar decididament per les energies netes i alternatives. Ara no toca... identificar les empreses industrials que prefereixen produir més barat en països amb legislacions laborals i ambientals laxes mentre acomiaden milers ací. Ara no toca... proposar reactivar el sector productiu nacional, generant ocupació i riquesa, per no tindre una dependència tan gran dels mercats internacionals. Ara no toca... obrir el debat sobre el model turístic de masses que empobreix la ma...

2 de maig de 2020. Comença el camí cap a la nova normalitat com deia l’altre dia el president del govern espanyol. I, la veritat, note moltes incerteses en el futur immediat perquè me fa por el clima de pessimisme que sembla haver-se estés. Tot el món està molt ofés i cabrejat, òbviament, amb el govern. Les persones sempre necessitem un boc expiatori a qui culpar, fins i tot, de les nostres pròpies dèries.

El 25 d’abril, segurament, a molta gent no li dirà res però, en realitat, és una data molt assenyalada que forma part de la Història i que convé apreciar: es commemora la desfeta de la Batalla d’Almansa el 1707, a conseqüència de la qual l’històric Regne de València va perdre la seua singularitat política, jurídica i, fins i tot, la identitat cultural i econòmica.

El 14 d'abril es commemora l’aniversari de la proclamació de la II República Espanyola. Falten només onze anys per al centenari i encara és latent l'esperit de llibertat i justícia que va recórrer els carrers de la majoria de ciutats espanyoles aquell dia de la primavera de 1931, tot i els esforços que s'han fet per tal d’esborrar-lo de la nostra memòria.

Autoria de la foto desconeguda. Font: Whatsapp Val més que ens anem acostumant perquè els episodis de pluges torrencials seran més habituals en el futur. És el canvi climàtic. Fa dècades que ho estem comprovant però anem abocats a una transformació general dels climes de la Terra com a conseqüència de l’escalfament global (això que molta gent posa en dubte).

La primera qüestió que mereix una valoració és el fet mateix del confinament. A priori, podríem pensar que si està tot el món tancat l’aïllament ens distanciaria i ens faríem més poc sociables. Res més lluny de la realitat. De fet, el primer dia de privació vaig estar a punt de col·lapsar perquè m’havia enganxat literalment al mòbil i, com que el trànsit de notícies és extrem, me vaig desesperar. És més, al segon dia ja vaig sucumbir i vaig decidir desconnectar per no acabar boig. Desentendre’s de les xarxes no significa no utilitzar-les però sí fer-ne un ús controlat i altern amb altres activitats diàries; no entrar a cada minut perquè el Whatsapp estos dies està al nivell de cap d’any o la Nit de Nadal però de manera ininterrompuda.

L’actualitat és tossuda i moltes notícies, darrerament, distorsionen el nostre enteniment i difuminen les nostres prioritats. Podríem escriure de moltes coses, però ens centrarem en un fet poc conegut i que mereix una reflexió.

Si feu una recerca a Google sobre els efectes del temporal a la costa d’Almassora, trobareu referències, vídeos i imatges de la tempesta Glòria però també d’anys anteriors. Aquestes evidències són sobradament conegudes i, a cada episodi, les reaccions són molt paregudes: estupor, indignació davant la magnitud de les destrosses, resignació...

Les oposicions són una loteria i enguany m’ha tocat la grossa. Després de sis convocatòries, la setena ha segut la que m’ha donat la plaça. Abans havia aprovat tres vegades però com en la fase de concurs tenia pocs punts i, a més a més, s’ofertaven poques places, no havia tingut opció. En aquesta ocasió, s’havien convocat moltes places en la meua especialitat (professorat de secundària, Geografia i Història) i era una oportunitat única perquè havia pogut acumular punts durant els últims anys.

Fa uns dies, vam estar al barri del Cabanyal de València. Mai havia estat i tenia ganes de passejar pels seus carrers. La principal referència que tenia d’aquella zona marítima de la capital era el projecte de prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez que havia enfrontat l’antic govern del PP amb la ciutadania. Per tant, la meua imatge era negativa i distorsionada.

Font de la imatge: Google Earth Finalment, s’ha consumat el pitjor dels escenaris i la Generalitat ha decidit enderrocar l’edifici 167 de l’Avinguda José Ortiz d’Almassora (també conegut popularment com Grup B ) sense condicions. Paradoxalment, el mateix dia de l’anunci, el programa La Qüestió de la televisió pública Àpunt reflexionava sobre les vivendes de lloguer, la bombolla que existeix actualment i les dificultats de milers de famílies per trobar una vivenda en condicions dignes.