25 d'abril: Una aproximació historiogràfica a la creació de la identitat política valenciana durant l'època foral (1238-1707)


El 25 d’abril, segurament, a molta gent no li dirà res però, en realitat, és una data molt assenyalada que forma part de la Història i que convé apreciar: es commemora la desfeta de la Batalla d’Almansa el 1707, a conseqüència de la qual l’històric Regne de València va perdre la seua singularitat política, jurídica i, fins i tot, la identitat cultural i econòmica.

[Aquest article és una síntesi d'una part de la xerrada Una visió històrica del valencianisme (Gelafest, L'Alcora, 8 d'octubre de 2019), dels professors Raül Pons Chust, Daniel Andrés Roig i Hugo Vivas Odina].

 Per tant, ens trobem davant d’una efemèride que cal no oblidar i que cal entendre més enllà de l’acte bèl·lic emmarcat dins la Guerra de Successió (1702–1714)[1]. Bàsicament, el que hui recordem és l’anulació de identitat col·lectiva valenciana, substituïda per la imposició d’una altra aliena i diferent. I tot açò no és un invent de quatre nacionalistes bojos que només volen trencar la unitat d’Espanya. És un fet històricament destacable i, en conseqüència, objecte d’estudi científic.

Així, és important començar apuntant que la creació de les identitats es fonamenta bàsicament en qüestions culturals que van unides a l’establiment de jerarquies de poder que es contraposen a altres pel control del territori. En aquest sentit, les identitats col·lectives són transcendents quan les persones que en formen part s’hi reconeixen partícips de la col·lectivitat, identifiquen allò que els caracteritza i, en conseqüència, són capaços de manifestar-ho i defensar-ho.

La consciència de pertinença a un grup es forja a partir de referents comuns, consensuats i identificables. La Història n’és un i per això conèixer-la és del tot important.

En el món actual, i sobretot a Espanya, el conflicte identitari està a l’ordre del dia i els governants aprofiten qualsevol moment per intentar fomentar el sentiment de pertinença, siga cert el que diguen o no: “[...] creo que España es, no sólo una nación, sino una de las grandes naciones del mundo.” (José Maria Aznar, 2007). “España es una gran nación, con 3.000 años de historia” (Esperanza Aguirre, 2012). “España es la nación más antigua de Europa” (Mariano Rajoy, 2015-2017).

Siga com siga, l’única resposta vàlida sempre és la Història.

El punt de partida és aquesta afirmació d’un dels historiadors valencians més prestigiosos de l’actualitat: “La identitat valenciana és prèvia i més antiga que l’espanyola. Els valencians no són espanyols des de temps immemorials. Foren valencians des de molt abans [...]”(Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, 2016).

En realitat, la forja d’aquesta identitat és progressiva després de la fundació del regne al segle XIII: “El nom de «catalans», que els valencians i els mallorquins havien assumit vivament en els dos primers segles següents a la Conquista, se’ls feia ja incòmode [...] Aquell mateix fervor «patriòtic» local va fer que, al segle XV, els valencians comencessin a designar el català, l’idioma que ells parlaven i escrivien amb el nom de «llengua valenciana» [...]”(Joan Fuster, Nosaltres els valencians, 1962).

“És obvi que abans del segle XIV els valencians només eren una comunitat juridicopolítica, una població heterogènia d’immigrants que [...] només podien sentir-se catalans i aragonesos o fills de catalans i aragonesos. Les primeres generacions formaven part d’un regne amb entitat pròpia però no podien tindre consciència nacional. Cent anys després, ja s’obria camí entre els seus descendents la idea que aquell regne era una pàtria i ells una nació”. (Agustín Rubio Vela, El patriciat i la nació. Sobre el particularisme dels valencians en els segles XIV i XV, 1998).

Fins fa poc, es pensava que la identitat valenciana havia nascut en les darreres dècades del segle XIV, amb Francesc Eiximenis (1383) però noves dades l’avancen. Segons Baydal, els hem de situar als segles XIII i XIV, prou abans del que es pensava. Cal saber que els primers colonitzadors del nou Regne de València no començaren a sentir-se valencians immediatament perquè la resistència de molts senyors feudals que pretenien fer observar els Furs d’Aragó va ser molt aferrissada.

Per tant, no serà fins les Corts de 1329-1330 que el gentilici valencià no s’estengué al conjunt d’habitants del regne. És a dir, no serà fins mitjans del segle XIV que les lleis valencianes no s’aplicaren de forma única i exclusiva en tot el regne. És en aquest moment quan s’ha creat la identitat jurídica valenciana perquè les elits feudals han acceptat definitivament les lleis pròpies i diferenciades d’altres territoris (Vicent Baydal, Històries medievals valencianes. València: Drassana 2016).

Més tard, al segle XV, es produeix  la consolidació d’eixa nova identitat, ja desmarcada dels seus ancestres catalans i aragonesos amb els quals mantenien relacions estretes en tots els àmbits. És el Segle d’Or valencià (sobretot, la primera meitat), quan el Regne de València marca el ritme i València se situa com la capital cultural i econòmica de la Corona d’Aragó, és a dir, una de les ciutats més importants d'Europa quan Alfons el Magnànim (1416-1458) conquereix el Regne de Nàpols i Barcelona, víctima dels conflictes en els Comtats catalans, entra en decadència.

Aquest auge econòmic tingué el seu reflex en el pla artístic i cultural. En aquesta època, s'alcen alguns dels edificis més emblemàtics de València, com les Torres de Serrans (1392), la Llotja (1482), el Micalet o la capella dels Reis del convent de Sant Doménec. En pintura i escultura es deixaren sentir les tendències flamenques i italianes en artistes com Lluís Dalmau, Gonçal Peris o Damià Forment. En literatura,  destaquen autors com ara Ausiàs March, Roïç de Corella o Isabel de Villena. Cap al 1460 Joanot Martorell escriu el Tirant lo Blanch, una innovadora novel·la de cavalleria que va influir en nombrosos autors posteriors.

Amb això, amb l’arribada del segle XVI tot comença a canviar. Les Germanies valencianes (1519–1523) coincideixen en el temps amb un seguit de conflictes a altres regnes peninsulars que marquen l’inici de l’Edat Moderna: la Guerra Civil a Catalunya (1462-1472); les lluites entre els partidaris d’Isabel i els de Joana la Beltraneja, a Castella (1475-1479); les Germanies de Mallorca (1520-1523); les Comunitats de Castella (1520- 1521).

Així, les Germanies valencianes mostren unes característiques específiques, sobretot pel que fa a les seues conseqüències. La Germania és un moviment social plantejat en els orígens per l’artesanat de la ciutat de València, que preconitzava una unió efectiva entre els seus membres, inspirats en Francesc Eiximenis i les seues teories sobre l’ordenació de la cosa pública.

Malgrat tot, les Germanies no van ser homogènies al territori valencià. Els agermanats urbans eren proteccionistes de la producció interna i aspiraven a democratitzar les institucions urbanes (el Consell General), és a dir, a participar en el govern. Els agermanats rurals “només” demanaven suprimir el feudalisme i el règim senyorial.

A la València postagermanada es veu clarament el triomf senyorial i tot el que portava darrere, entre altres aspectes la castellanització idiomàtica de les classes dirigents que, passant-se a parlar l’idioma del poder central, li demostraven l’adhesió, alhora que es distanciaven de les classes populars locals, eixes que havien gosat d’enfrontar-s’hi. Fins i tot, la burgesia, va intentar ennoblir-se socialment i va dedicar tots els esforços a acostar-se al poder i, en conseqüència, a castellanitzar-se.

No obstant, la realitat valenciana i la castellana era diferent. Ho demostra un informe encomanat per Felip II a finals del segle XVI que pretenia trobar al Regne de València ‘hijosdalgo’ (nobles de sang exempts de pagar impostos) però no en va descobrir cap perquè ací tothom estava obligat a pagar tributs. Al Regne de València les relacions amb la monarquia es vehiculaven a través d’unes institucions pròpies de les nostres terres: les Corts i la Generalitat. És per això que les elits valencianes contribuïen fiscalment i els impostos principals estaven controlats institucionalment per les Corts i la Diputació del General que vetllaven perquè es gastaren només en la defensa del regne i allò que establien els furs. La societat estava ben representada en tres estaments (braços) perquè tots hi participaven en la gestió pública a diferència del què passava a Castella.

Al remat, aquell informe aconsellava que els ‘nobles’ valencians equiparables als ‘hijosdalgo’ castellans foren introduïts en els ordes militars castellans per tal de perdre la seua adscripció territorial valenciana (Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians? Catarroja: Afers 2016).

Així les coses, a partir del segle XVI el valencià fou emprat per les classes inferiors, ja que era l’única llengua que coneixien, a diferència de les elits que volien diferenciar-se aprenent altres costums que els distanciara del poble incult. Potser, ací tenim un dels motius per les quals les elits valencianes sempre han estat desvinculades de les classes populars: el poder.

Més tard, el 1609, Felip III va ordenar l’exili massiu dels moriscos. Allò era la ruïna (econòmica i demogràfica) de moltes zones del Regne de València. I també va suposar, socialment, el principi de la fi de la identitat valenciana, antany, prestigiosa. “La societat valenciana, va haver de reposar la seva població, i el nombre d’immigrats tornarà a ésser-hi important. Aquesta gent no s’inseria en un clima nacional sòlid. Eren assimilats, sí. Però llur assimilació no es produïa amb una energia «patriòtica» suficient. Potser si l’altre patriotisme, de procedència castellana, que propagava la Monarquia, no hagués tingut tanta seducció, el valencià hauria pogut imposar-se finalment [...]".

Amb tot, la castellanització literària i aristocràtica dels segles XVI i XVII, però, és un fenomen de superfície. No va acompanyada, al principi, de cap progrés considerable de castellanització social. El poble, s’havia mantingut ferm, sobretot en la seva llengua perquè com que la noblesa s’havia castellanitzat, la «resistència» popular a la castellanització era molt intensa. Per això, les elits no van aconseguir de destruir-la. Les grans quantitats d’immigrants eren fàcilment absorbides. Aquesta mateixa creixença demogràfica minimitzava la nocivitat dels sectors i dels esforços castellanitzants. Perquè l’assimilació dels nouvinguts es produïa sense obstacles. (Joan Fuster, Nosaltres, els valencians. Barcelona: Edicions 62, 1962).

Tot fins que la Guerra de Successió va mobilitzar les classes populars valencianes (com ja ho havia fet abans) i va atemorir les elits polítiques i econòmiques [...] La noblesa valenciana es va poder presentar davant els borbònics com a víctima d’una autèntica revolta antisenyorial. Això va permetre que una part important de l’aristocràcia valenciana pogués recuperar la seua preeminència social i econòmica a partir de 1707 [...]

Per això, al País Valencià no hi hagué decret de Nova Planta sinó un decret d’abolició dels Furs. La victòria borbònica no va anar seguida de la implantació d’un nou model meditat i coherent, sinó d’una suspensió ‘manu militari’ del marc institucional vigent [...] intentant implantar-hi una organització política anàloga a la castellana (Ximo López Camps www.sapiens.cat, 2019).

I amb això, s’acabava l’existència del Regne de València que durant quasi cinc segles va exercir la plena sobirania sobre el territori de les actuals províncies de Castelló, València i Alacant amb lleis pròpies, institucions pròpies, llengua pròpia, costums pròpies, dret propi... Unes singularitats que només han pogut tornar a ser respectades mínimament amb l’arribada de la democràcia i el reconeixement de l’autogovern en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.

 


[1] Podeu llegir un anàlisi breu en el següent enllaç http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/78466/forum_2007_19.pdf?sequence=1

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CRÍTICA DE LIBROS: "La Orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)", de M. Vargas Llosa