[pseudo]Diari d’un confinament. Pensaments, apunts i valoracions

La primera qüestió que mereix una valoració és el fet mateix del confinament. A priori, podríem pensar que si està tot el món tancat l’aïllament ens distanciaria i ens faríem més poc sociables. Res més lluny de la realitat. De fet, el primer dia de privació vaig estar a punt de col·lapsar perquè m’havia enganxat literalment al mòbil i, com que el trànsit de notícies és extrem, me vaig desesperar. És més, al segon dia ja vaig sucumbir i vaig decidir desconnectar per no acabar boig. Desentendre’s de les xarxes no significa no utilitzar-les però sí fer-ne un ús controlat i altern amb altres activitats diàries; no entrar a cada minut perquè el Whatsapp estos dies està al nivell de cap d’any o la Nit de Nadal però de manera ininterrompuda.

Un altre apunt respecte a aquestos dies, és que fa una setmana que vull escriure i no he tingut temps. Si amb les classes presencials la meua dedicació com a professor era molt elevada fora de l’institut, ara és quasi 16 hores diàries, 7 dies a la setmana. Les jornades són esgotadores alhora que fructíferes i satisfactòries. Llàstima que açò no ho llegiran eixes persones que maleeixen el professorat tot el dia. Hi ha qui, fins i tot han proposat obertament rebaixar el sou als funcionaris no sanitaris i no pertanyents a les forces de seguretat de l’Estat perquè, total, no fem res.

També, és destacable que tots els dies a les 20.00 h i a les 22.00 h la gent ix als balcons i aplaudeix. Molts no saben ni per què però puntualment, cada dia, trenquen el silenci dels carrers. Hi ha qui canta o representa coreografies variades. Curiós.

Cuinar. Llegir. Escriure. Fer fitnes a casa. Seguir les indicacions de veïns que et passen tutorials d’anar per casa per fer exercici. Organitzar videocridades per parlar amb familiars, amics i companys de feina. Servir als més majors de la família i preocupar-se pel seu benestar (cosa que et permet fer-te una idea de com s’han deixat la pell per tu durant tota la seua vida). Parlar sense límit. Deixar d’estar pendent del rellotge. Fer acudits. Innovar en el teu dia a dia per evitar quedar-te estancat. Xicotetes coses que es fan durant una privació de llibertat.

Igualment, és també una experiència enriquidora guaitar per la finestra i observar el paisatge més proper; es descobreixen detalls en els quals no havíem reparat mai: façanes estèticament dissenyades, cases abandonades, humitats, antenes solitàries, faroles foses, cables perillosament penjant, cotxes estàtics... el món aparat.

Hi ha altres cavil·lacions, de diferent calibre que ocupen el nostre cervell durant estes setmanes. Algunes, poc profundes (per exemple, veiem pel·lícules tots els dies i ha coincidit que en totes i cadascuna de les que hem vist fins ara apareix algun personatge vomitant; casualitats desagradables). Altres, més filosòfiques (per què hem sabut tot això de la Família Real espanyola precisament ara; per què Amancio Ortega ha estat proposat per al Premi Princesa d’Astúries a la concòrdia). També, hi ha qüestions relacionades amb la feina que veuen ara la llum (el professorat es pregunta què fem amb l’alumnat que no té Internet a casa). I altres de llarg abast (per què la premsa espanyola silencia la implicació de Cuba en el combat de la malaltia).

Siga com siga, la cosa va de veres: s’han posposat els Jocs Olímpics, les Falles, la Magdalena, el Carnestoltes de Venècia, la Setmana Santa, les oposicions previstes, les PAU, les competicions esportives, l’activitat cultural i altres esdeveniments que no me venen ara al cap. De moment, tot cancel·lat... excepte les festes de Santa Quitèria.

Si ens posem un poc més seriosos, respecte del transvasament d’informació d’aquestos dies, crida poderosament l’atenció com l’extrema dreta espanyola continua marcant l’agenda informativa i segueix el seu exitós camí de manipulació i adoctrinament, ara més descarat que mai. En els darrers dies, han volgut fer córrer el mantra que l’expansió de la malaltia ha estat culpa del govern perquè va tolerar l’organització de milers d’esdeveniments multitudinaris el segon cap de setmana de març només amb l’excusa de mantindre el 8M. Seria com dir que per no tocar el prestigi nacional de la capital i no posar en risc el seu lideratge centralista, no s’ha volgut tancar Madrid i evitar que una gran part dels seus habitants transmetera (involuntàriament) el virus a altres territoris.

Una gran part de la nostra societat, masclista i misògina, com aquesta, ha comprat el discurs fàcil del feminisme del govern actual apartant-se del quid de la qüestio: per què ha col·lapsat el sistema sanitari? La resposta apunta directament a la dreta i l’extrema dreta, per les dentades al sistema públic sanitari en els llocs on han governat, deixant-lo desbastit i sense protocols efectius d’actuació davant d’una catàstrofe com la que vivim. Eixa i no altra és la raó per la qual introdueixen debats estèrils (utilitzant els seus xafarders mediàtics) que només causen confusió en la  ciutadania.

Ho hem vist al País Valencià quan s’ha demanat el cap de la consellera de Sanitat per unes desafortunades declaracions descontextualitzades, que la premsa sensacionalista i conservadora (aliada de l’extrema dreta i de les elits) ha magnificat per evitar lloar una de les millors gestions territorials de la malaltia. Tot, per tapar decisions polítiques que en altres comunitats autònomes no s’han pres (ajudes directes als treballadors, a autònoms, beques menjador, compra directa de material sanitari, etc.) i confondre la gent que no pensa lliurement intoxicada de mentides i mitges veritats.

[Fins i tot, hem hagut de llegir a gent recriminant al president Puig fer declaracions públiques en valencià. Surrealista].

És veritat que el govern ha comés errades però aquestes no són fruit del seu color polític sinó del propi sistema. Altres governs espanyols, tampoc hagueren tancat Madrid per evitar el contagi de la resta d’Espanya ni hagueren decretat suprimir tota activitat no essencial. I no ho hagueren fet perquè, senzillament, no s’ha desenvolupat la normativa adequada i no s’han regulat aquest tipus de situació (esperem que ara sí que ho facen). Altres governs, en canvi, hagueren també tancat fronteres, hagueren tret a l’exèrcit al carrer i li hagueren donat un protagonisme sobredimensionat... tot per evitar que la gent pense en el vertader fiasco d’un sistema que ha estat desmantellat en les darreres dècades.

[Hem hagut d’escoltar, també, a dirigents conservadors vanagloriant-se d’haver construït un hospital de campanya més ràpid que el que va fer Xina ocultant que el xinés es fa alçar de zero i ací només van posar el material perquè els ciments i l’edifici ja estava fet].

Total, que els dies passen volant entre rutines increïbles, pensaments abstractes i sense eixir de casa. I, amb això, no puc evitar pensar que res tornarà a ser el mateix i tot seguirà igual quan acabem aquesta merda. Res serà el mateix perquè la psicosi ens perseguirà durant molts anys i les inèrcies ens faran canviar els nostres hàbits. I tot continuarà igual perquè res del que ha de transformar el sistema de veritat serà modificat: ni els protocols sanitaris, ni la normativa, ni el procés de privatització engegat, ni la política econòmica, ni la gestió pública, ni la política fiscal per a que pague qui més té, ni la premsa que seguirà al servei de les elits i seguirà manipulant... Temps al temps.

Tant de bo m’equivoque.

Seguirem escrivint.