La nova normalitat


2 de maig de 2020. Comença el camí cap a la nova normalitat com deia l’altre dia el president del govern espanyol. I, la veritat, note moltes incerteses en el futur immediat perquè me fa por el clima de pessimisme que sembla haver-se estés. Tot el món està molt ofés i cabrejat, òbviament, amb el govern. Les persones sempre necessitem un boc expiatori a qui culpar, fins i tot, de les nostres pròpies dèries.
Feia molt de temps (des del principi del confinament) que no s’escoltava tant de soroll al carrer un dissabte. Tenim un bar al cantó i sé de què parle. Doncs amb eixe establiment tancat, el rebombori de cotxes, les veus cridant al carrer, el dinamisme i l'efervescència que he notat en eixir a comprar (com cada dissabte) sembla haver acabat amb la monotonia silenciosa d’aquestes últimes setmanes.
En veritat, no sé si alegrar-me o preocupar-me. Vull ser optimista i pensar que tot anirà bé, com de fet s’està demostrant. Però, al mateix temps, percep molta crispació (no dic tristesa, atén-me!) i això no és bo perquè indica que tenim un desconeixement molt gran de l'actualitat. Només podrem fer-nos una idea d’ací a uns anys (dècades?) quan puguem valorar i avaluar les dades en conjunt i no parcialment com es fa ara. Els números són molt freds i necessitem anàlisis profunds sobre l’abast de tot plegat. Ara encara estem en l’espiral estadística dels contagis, persones ingressades, altes, defuncions i no som capaços de fer-nos una idea. Molta gent pensa, fins i tot, que ens amaguen dades, buscant criminalitzar més si cap al govern.
No obstant això, el que sí que és inquietant és eixa ànsia que tenim tots de recuperar la normalitat i de tornar on estàvem abans de la pandèmia perquè tinc la sensació de que no tornarem al punt de partida. No ens enganyem! La nostra vida canviarà però el sistema, no. La jerarquia econòmica i social no variarà ni una coma. Al contrari, crec que les condicions es faran més dures per a la immensa majoria mentre els de sempre reforçaran els seus privilegis socials (per enèsima vegada) davant de la desgràcia col·lectiva.
Estem observant moviments en aquest sentit. Les elits socials volen mantindre la seua posició i per això s’esforcen a marcar distàncies, ara amb bones paraules (com a Nadal). L’espai radiofònic i les xarxes socials, estan plenes de bons desitjos de grans corporacions i personatges rellevants però, en veritat, el que intenten és aprofitar la crisi per extreure rendibilitat econòmica. Què pot aportar a la societat la trobada que va fer l'altre dia el cap de l'estat (i la seua dona) amb actors i esportites professionals? I no només dels grans; a nivell local també però amb més discreció. 
En l'àmbit polític, la dreta i l’extrema dreta intenten culpar el dèbil govern de centre–esquerra de la crisi i, fins i tot, se salten la llei organitzant festes multitudinàries quan la majoria de la gent no ha pogut eixir de casa durant quasi dos mesos.
Siga com siga, eixa nova normalitat ja la coneixem i massa bé. Esperem que ens puguem acostumar sense ferir-nos a nosaltres mateix. Seria bo identificar els autèntics artífex d’aquesta calamitat de sistema en què vivim i no recriminar-nos entre nosaltres. El millor desig per a instaurar una nova normalitat [però de veritat] seria, paradoxalment, recuperar la consciència de classe que els treballadors i treballadores de fa un segle tenien tan clara i que, a base de palo, repressió i exclusió les elits conservadores d’Espanya ens han fet oblidar. La nova normalitat només serà possible quan eixim de la nostra amnèsia col·lectiva.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CRÍTICA DE LIBROS: "La Orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)", de M. Vargas Llosa