Escrits i reflexions de joventut (I)

 

Fa uns dies, regirant a casa ma mare, vaig trobar els trastos de la meua joventut (bàsicament, papers) entre els quals hi havia una espècie de diari manuscrit per mi, escrit de manera bastant intermitent, entre 1995 i 2001 (dels 22 als 27 anys). Recordava aquella llibreta i també que havia deixat constància de vivències personals i molt íntimes però, examinant-la, he descobert altres relats que no recordava.

En un parell d’hores vaig llegir quasi tots aquells textos i he decidit publicar-ne alguns. Segurament, al meu jo del passat li hauria agradat compartir aquelles paraules (d'haver imaginat que existirien algun dia aplicacions que ens permetrien publicar-les lliurement).

En aquells temps, estava molt embolicat en nombrosos projectes, i participava activament en el moviment associatiu. I, tot i que les meues anotacions expliciten reiteradament la meua poca constància a l’hora d’escriure (fent referència a la falta de temps), el meu jo jove va tractar de registrar vivències i reflexions relacionades amb temes socials, ecologistes, polítics, paisatgístics, existencials, de vocació literària, intranscendents... Uns altres passatges són massa íntims i (com també aquell jo de vint i escaig deixa molt clar) no puc compartir amb ningú..

Per cert, els escrits no tenen títol; només la data (i no tots). Comencem...

juny de 1997

Un dia. Camines. Els pensaments omplin de goig i pau la teua soledat. Comença a ploure! Corres. Plou més. Busques refugi però no el trobes. Deixa de ploure però ja estàs a casa.

Una dutxa. Dinar. Repòs. De nou, el carrer. Fa calor. El sol és més groc que mai. Lluny de tu, uns núvols negres et recorden l’aigua. No fas cas. Treballes. Et distraus. Desconnectes...

Després, tornes... a caminar. Els carrers banyats. L’aire és fresc. Estàs a gust, a l’aire lliure. El cel és ple de nuvolets de color roig. Ja no veus el sol. Creues l’asfalt i... un àngel. Meravellosa imatge. Has arribat al paradís? Ja no pots tocar terra; estàs flotant en l’aire. Una llum angelical t’ha deixat cec i no pots vore res més que bellesa.

Passa molt de temps. No saps quan però tornes a terra. Segueixes passejant després de l’aparició. Ja no importa res. Cap problema et preocupa. Una llum brillant i clara. Una llum esperançadora. El teu caminar s’ha fet més lent; has disminuït la velocitat. Però... has desviat la teua direcció i no saps on vas! I quina importància té?

L’aire és fresc ja. Les primeres llums dels cotxes i un aroma intens a menjar et recorda que és hora de sopar. A casa t’esperen. Arribes, feliç. Hui ha sigut un gran dia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CRÍTICA DE LIBROS: "La Orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)", de M. Vargas Llosa

Crònica d'un sumaríssim silenciat

Projecten un vedat de caça a l’horta d’Almassora