Una classe de Geografia qualsevol, a un institut públic qualsevol

La carrera professional d’un professor (en el llarg termini i en el curt) és com una espècie de muntanya russa emocional, i eterna, que no es pot aturar. Segurament, com altres professions; no és qüestió de posar-nos a competir. De la docència, no es desconnecta mai: ni al final d’un curs (perquè has de revisar què has fet per idear estratègies de millora); ni en les vacances estacionals (perquè has de preparar les unitats següents i avaluar el funcionament del curs); ni els caps de setmana (perquè has de corregir exàmens i/o treballs i has de planificar la setmana següent); ni les vesprades (perquè has d’organitzar les classes del dia següent, buscar materials adequats, seleccionar les activitats, etc.).

Si utilitzem un símil ciclista, ser professor és com una cursa per etapes llarga (com el Tour de França, el Giro d’Itàlia o la Vuelta a Espanya) en la qual, si vols arribar al final (no ja guanyar) has de dominar les moltes modalitats de terrenys i ambients pels que transcorre el pilot: pla, muntanya, contrarellotge, amb sol, pluja, granís, neu, calor, fred, humitat; per carreteres ben asfaltades, camins plens de clots, amples avingudes, carrers estrets, etc. I, amb un afegit: després de cada etapa, has de fer una cronoescalada diària sense la qual no pots començar la següent.

A tot això, és important destacar que les etapes que preparem no sempre són com les hem imaginat (vaja, molt poques vegades ho són!) perquè, molts dies, l’alta muntanya es converteix en un descens vertiginós, o el terreny pla (ideal per als esprinters) es transforma en un port de categoria especial llarguíssim al final del qual només hi ha un precipici (al qual, afortunadament, no solem arribar).

Doncs, si m’ho permeteu, el meu dia de classe hui ha sigut una d’eixes etapes impensables alhora que formidables, i compte que el tema que tractàvem era espinós: la immigració. Però, he fet el que un bon professor de Geografia ha de fer [no sé si soc bo o no, la veritat]: aprofitar el què passa al món i obrir una finestra al meu alumnat de 3r ESO per mostrar-los que, allò que estudiem a l’aula, no és una construcció metafísica i abstracta sinó que pertany al món real i actual. El resultat ha estat molt satisfactori i, per això, aquestes línies.

La qüestió és que hui acabàvem la unitat (Els habitants del Planeta) i havia ideat un ‘estudi de cas’ basat en dues notícies d’Apunt relacionades amb l’increment de l’arribada de pasteres a les costes alacantines (1, 2). Una síntesi perfecta per rematar l’apartat dels moviments migratoris, els refugiats, els desplaçats, etc. amb l’objectiu de relacionar els conceptes més generals amb el nostre entorn més proper. I, justament, ahir va ocórrer un naufragi fatídic quan el vaixell de l’ONG Open Arms intentava rescatar una pastera en el Mediterrani i la televisió pública va emetre un vídeo gravat per la mateixa ONG on es veia una mare desconsolada plorant l’ofegament del seu bebé de sis mesos.

Per tant, anit mateix vaig decidir obrir la classe de hui llegint la notícia i veient eixes imatges. Tal com havia previst, això ens ha permés obrir una debat, però el que no havia previst és que, finalment, la discussió no ha tingut lloc perquè el grup (24 alumnes) no tenia discrepàncies. Tot el món ha participat i ha dit la seua. Fins i tot, en assabentar-se per la notícia que l’estat espanyol havia anul·lat les ajudes al Marroc pel control de fronteres, han reflexionat sobre les possibles solucions: incrementar la cooperació internacional en matèria d’inversions per a que la gent no haja de ser forçada a marxar.

Només amb aquesta conclusió, ja estic més que satisfet. El que buscàvem amb aquesta sessió era despertar una inquietud, provocar una reflexió i ho hem aconseguit. És molt gratificant i emocionant comprovar com un grup d’adolescents de 15 anys té clares quines deurien ser les prioritats (la UE deuria posar els mitjans necessaris per rescatar tots els migrants i després ja vorem, diuen) mentre els governs de la UE s’ofeguen en un mar de burocràcia mentre gent normal i corrent s’ofega de veritat al Mediterrani.

La joventut té moltes coses a dir. Cal escoltar-los i donar-los l’oportunitat de parlar. Allunyats de les interferències ideològiques properes a l’extrema dreta que distorsionen a realitat, aquestes reflexions sobre què passa al món són possibles en l’àmbit de l’educació pública on cada alumne s’expressa amb llibertat i amb rigor. Si a això afegim que altres ens públics (com ara la televisió) fan un servei públic de qualitat, tenim les condicions necessàries els que venen darrere ho facen millor que nosaltres.

En dies com el de hui, estic orgullós de ser professor a l’escola pública. En altres (dies)... també.

Hi ha esperança.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Programa de les Festes de Santa Quitèria... 1962

CRÍTICA DE LIBROS: "La Orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)", de M. Vargas Llosa