Cremar remulla (*)


Hui hem anat a cremar remulla. Feia temps que no anava. No, no té res a vore amb la Covid-19; és més fàcil: darrerament, he estat massa centrat amb les oposicions i el meu treball i he hagut de descuidar la col·laboració en les tasques familiars de l’horta.
A les 6.35 h ja estava mon pare (80 anys) esperant-me a la porta de casa amb el cotxe carregat: un carretó (que nosaltres diem, mal dit, carretilla); un falçó (que deu tindre la meua edat); una forca de quatre puntes de ferro (protegides per unes pròtesis de plàstic dur, idea original del pare); un sac buit (encara no entenc amb quin motiu); tres fulls de periòdic; i, per suposat, un encenedor (que fer foc amb dues pedres o fregant dues fustes està molt bé però no cal patir tant!).

L’hort el tenim al secà, al Pla de Museros (al nord de l’autopista). En arribar, el veí de l’hort del costat ens havia guanyat. El Sol encara no pegava. Les fulles dels arbres, amerades, de la nit o de la remasà que va caure ahir a última hora. La terra, humida. Silenci. Els pardalets voletejaven, amunt i avall. El cremaor (una construcció típica del paisatge d’horta de tarongers que s’assembla a una lletra c, bastida d’atovons sense obrar, alineats uns damunt dels altres), preparat.
Era el moment. Era l’hora perfecta per fer foc. I això hem fet. I durant tres hores (minut dalt, minut baix) hem anat cremant tot el que hem pogut. El que falta, ho cremarem dilluns o dimarts
No es necessita massa perícia per fer aquesta feina. Fins i tot, jo puc fer-la. Això sí, es requereix un període de formació (més o menys llarg) que dura tota l’adolescència... i després, no s’oblida mai, com conduir un cotxe. 
   El procés és senzill: amb el falçó replegues les rames escampades fins els racons més recòndits de l’hort, i vas fent muntonets. Quan el gavell és suficientment gran i alt, fas l’acció d’abraçar-lo mentre t’acatxes, i quan estàs segur que el tens tot ben agafat, t’alces i camines, carregat com un burro, fins el cremaor. En la xicoteta esplanada de davant, agafes impuls i llances el matoll de llenya el més fort que pots, tractant de col·locar-la en els llocs on hi ha menys foc. Sense solució de continuïtat, emprens el camí de tornada pel frau disposat a carregar un altre fardell de rames i brossa mentre te n’adones que has perdut part de la càrrega anterior i has d’anar recollint els remostrons.
Existeix la possibilitat de fer els viatges amb el carretó. Aleshores, el procés s’alenteix: has de posar dins del recipient la quantitat de llenya més gran que pugues; lligar-la; conduir a cegues el carro, a través de la jungla de tarongers més densa que et pugues imaginar; deslligar-la davant del cremaor (amb compte de no tirar la corda dins del foc); descarregar-la, o bé abocar-la directament com hem explicat adés.
Per a mi (hi haurà de tot, segur) el moment culminant d’aquesta feina és quan et plantes davant del foc; i llances la llenya dins; i escoltes els clafits de les rames i les fulles quan les flames; i perceps l’aroma del fum de taronger (la mala olor ve després, abans d’entrar a la dutxa); i notes la calentor del foc viu (cremor si està molt fort); i observes les cendres que després ajudaran a fertilitzar la terra; i penses que has participat d’un cicle infinit de vida; i ja tens ganes de tornar.
Si teniu ocasió, aneu a cremar llenya. Entendreu perquè és tan important el foc en la nostra cultura. No estic descobrint res nou. I no pretenc donar lliçons a ningú; no soc el més indicat. Només volia fer una reflexió sobre aquesta experiència coincidint amb el canvi d’estació.
Feliç solstici d’estiu. 


______________________

(*) Cremar remulla és una expressió que identifica la pràctica agrícola consistent a cremar les branques i rames dels tarongers tallades després de la collita, normalment durant la primavera. Malgrat que el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) no inclou remulla amb aquest significat, en Almassora s'utilitza de manera habitual dins l'argot agrari tradicional.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CRÍTICA DE LIBROS: "La Orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)", de M. Vargas Llosa