Variacions subtils del paisatge d’Almassora
Els grans problemes requereixen sempre de grans solucions. No sabem (perquè no ho hem preguntat) si aquesta és la solució definitiva al problema de les reiterades inundacions del pas inferior del camí Benafelí, en direcció a la mar d'Almassora, cada vegada que cauen quatre gotes... però sembla una bona resposta pal·liativa, segurament, sense haver-ho previst. Certament, és possible que trobar una solució duradora siga difícil. De fet, quan els tècnics municipals (ara fa cinc anys) van projectar una eixida viable, executada en unes obres, ja barallaven altres alternatives, no sé si esta. Una altra cosa seria si no hi haguera altres maneres d'anar a la platja, però no és el cas; hi ha diverses formes d'accedir-hi.[1]
Siga com siga, i més enllà d’altres valoracions, ens interessa centrar la nostra atenció en un aspecte relacionat amb el nostre espai geogràfic, en el paisatge. Segurament, aquestes barreres situades a banda i banda del camí que passa per baix de la CV-18, passaran desapercebudes per a la majoria i, més ara, en temps de confinaments, quan la nostra mobilitat ha quedat limitada a recorreguts més domèstics i no tenim temps de mirar al nostre voltant i percebre com es va transformant.
Per això, ens resulta del tot interessant fer notar que aquestes dues balises, per sorprenent que ens parega, alteraran la nostra percepció del territori on vivim. En conseqüència, el paisatge d’Almassora haurà estat modificat d’una manera molt subtil però transcendent perquè, al final, eixa decisió de col·locar sengles tanques, acabarà amb un problema espacial de llarga duració.
Òbviament, quan ploga, aquell lloc continuarà omplint-se d’aigua però nosaltres ja haurem incorporat al nostre subconscient eixa excepcionalitat i, com sabem que eixes tanques ens obstruiran el pas quan ploga (i ho sabem perquè les vorem en la nostra quotidianitat, mentre no plou) ja no ens esglaiarà ni farem un drama, i buscarem alternatives. No caldrà ni avisar la gent, perquè la gent ja ho haurà interioritzat. És més. Probablement, la decisió de posar les balises fixes haja sigut una estratègia operativa per tal d'afavorir la feina de la policia i de la brigada municipal, que es veu obligada a traslladar tanques mòbils cada vegada.
Ben pensat, eixa sensació de situació efímera, de temporalitat, d’excepcionalitat, d’inestabilitat, de corre-cuita, de singularitat... desapareixerà perquè, una conjuntura anòmala que es produeix quan plou, col·locant elements visuals no habituals del paisatge, ja no la patirem; ja no hi haurà objectes importats sinó que seran els mateixos que hi estan cada dia.
En tot cas, caldria complementar les dues tanques fixes amb una espècie de semàfor, sobretot en l'eixida del poble cap a la mar, que indicara quan està tancat el pas, amb una llum roja o un cartell (com els que posen en els ports de muntanya indicant si estan oberts o tancats), per tal d'evitar molèsties innecessàries.
Vorem.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Podeu fer tota mena de comentaris sempre que siguen respectuosos i empreu un llenguatge no despectiu i sense cap insult. Aquells comentaris que no cumplisquen amb això, seran esborrats.