Set oposicions... una plaça

Les oposicions són una loteria i enguany m’ha tocat la grossa. Després de sis convocatòries, la setena ha segut la que m’ha donat la plaça. Abans havia aprovat tres vegades però com en la fase de concurs tenia pocs punts i, a més a més, s’ofertaven poques places, no havia tingut opció.

En aquesta ocasió, s’havien convocat moltes places en la meua especialitat (professorat de secundària, Geografia i Història) i era una oportunitat única perquè havia pogut acumular punts durant els últims anys.

Aleshores, vaig decidir enclaustrar-me i dedicar-me quasi al totalment a estudiar. L’única cosa que demanava era que res no alterara el meu entorn. Finalment, una miqueta de sort; un pessic d’inspiració; el fet de conèixer bé els criteris d’avaluació i tindre clar què havia de fer i com; convenciment i saber estar; i molta prudència han acabat per arredonir una qualificació excel·lent: la segona millor nota del meu Tribunal.

El procés d’oposicions és molt dur i certament injust. És molt fàcil dir-ho ara que per fi he guanyat la plaça, però és veritat. El sistema és molt... desagradable. Tinc amics que havent aprovat amb notes molt més altes que en altres tribunals, s’han quedat sense plaça pel mecanisme d’assignació d’enguany. A més a més, hi ha qüestions que deurien revisar-se de manera urgent encara que cada especialitat té les seues singularitats. En la de Geografia i Història, per exemple, caldria delimitar molt més els continguts de la part pràctica (especificar els corrents artístics o els territoris perquè la varietat és tan ampla que es fa inabastable); o es deuria de deixar més temps per exposar la Programació Didàctica i la Unitat.

Siga com siga, s’han introduït certes millores, sobretot en el sistema de baremació de la fase de concurs però encara s’hauria d’avançar més en aquest aspecte perquè molts cursos es queden sense puntuar en molts casos.

En fi. Ara entrem en un altra dimensió del funcionariat, desconeguda perquè sempre he anat partit a partit i no volia aprendre res fins no haver superat la meua condició de funcionari interí. Aniré compartint tot allò que vaja descobrint. Per això, no puc fer una altra cosa que, amb una immensa alegria i una gran satisfacció, animar a la gent que enguany no ha obtingut la plaça a seguir treballant. Tot arriba, prompte o tard.