L'escola compleix

 

La imatge que acompanya aquestes línies s’ha fet famosa aquestos dies en les xarxes. No sé si és un muntatge però, certament, reflecteix molt bé què és i què representa l’escola en la societat actual: una illa que funciona a diferent ritme que la societat a la qual serveix. I això no és més que una realitat que determina el dia a dia dels que la vivim des de dins.

Aquest inici de curs ha estat un dels més difícils de la història recent. Les incerteses provocades per la pandèmia han obligat a dissenyar plans de contingència i protocols de protecció per tal de donar un mínim de garanties de seguretat i evitar més contagis. Les mesures excepcionals han fet que el començament de les classes siga tot excepte normal. De moment, les normes semblen funcionar i la comunitat escolar (famílies, professorat i alumnat) intenta adaptar-se el millor possible.

A nivell personal i professional, la situació és estranya perquè observes amb impotència com a l’institut l’organització interna és mitjanament coherent i funciona de portes endins, però des de la tanca cap a fora les coses canvien. I això et desperta una sensació de soledat difícil d’assumir pel fet de pensar que allò que fem dins del centre no es trasllada al carrer. Sempre et queda el consol que alguna cosa quedarà i això et permet continuar amb una mínima il·lusió.

En veritat, no és un pensament exclusiu del moment actual; fa temps que ho sé: l’escola pública és un model a seguir i, malauradament, sempre està en el punt de mira, no per les seues virtuts sinó per les seues mancances. Seria bo fer, alguna vegada, un acostament en positiu per mostrar tot el què fem lluny de la visió apocalíptica que els mitjans solen oferir, cosa que fan perquè l'educació és un motiu de disputa política. En aquest cas, aquesta pugna propicia una nul·la voluntat de consens perquè els interessos partidistes (i de classe) eclipsen les vertaderes necessitats del sistema. La conseqüència de tot plegat és una flagrant falta de recursos  que lastra a l’educació espanyola des de fa dècades i no la deixa avançar.

Per això, pense que s’ha deixat desaprofitar una oportunitat històrica (a nivell estatal) de començar a repensar el model actual sobre dues premisses bàsiques: l’increment de la inversió i del pressupost i la reducció efectiva de les ràtios. El País Valencià ha fet avanços significatius però encara són insuficients. S'ha d'aprofundir en la transformació real i permetre que la societat es permeabilitze definitivament dels valors de l'escola per poder progressar de veritat.

Una vertadera llàstima. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CRÍTICA DE LIBROS: "La Orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)", de M. Vargas Llosa