La “Casa del Sucrer” o l’estrany cas d’una persona que va voler respectar íntegrament el seu patrimoni
L’immoble situat en el número 11 del carrer de sant Mateu d’Almassora és un d’aquells edificis que formen part del nostre paisatge urbà més típic i que si, per alguna raó no estiguera, la ciutat seguiria existint però hauria perdut bona part de la seua identitat (com ha passat amb altres edificis que ja hem comentat en altres ocasions). No de bades, aquesta vivenda unifamiliar d’estil eclèctic, la construcció de la qual es remunta als anys trenta del segle passat, figura (o figurava, perquè li hem perdut la pista) en la fitxa núm. 46 del Catàleg de Bens i Espais Protegits de Almassora.
Segons consta en la documentació elaborada pel Col•legi d’Arquitectes de Castelló (i a la qual hem tingut accés), “se trata de un edificio prismático, de dos plantas, y gran alero voladizo... que sigue un estilo ecléctico, con elementos de lenguaje clasicista”. Per a l’afamat gremi, redactor del Catàleg, “el elemento más característico del edificio es el gran alero del tejado” encara que “el jardín es también una pieza importante en el entorno”, sense la qual “no se entendería el edificio si no es rodeado de espacio libre y verde... con una vegetación que complementa, enriquece y refuerza el carácter de la vivienda”.
Fins principis de 2004, el seu estat de conservació era immillorable i la família Serra Escorihuela encara el utilitzava per a reunir-se habitualment. Fins i tot, Margarita Serra, metgessa jubilada i filla del que va ser durant 30 anys jutge de pau d’Almassora, Roberto Serra, hi viu.
En veritat, si bé per fora té un excel•lent aspecte, quan el visitant hi entra es desplaça a altres èpoques, en un ambient ben cuidat, acollidor y, fins i tot, fantasiós. És la mateixa sensació que quan entres en una casa – museu d’algun personatge famós. De fet, el paviment, la fusteria, les vidrieres, les escaioles tallades, els sostres y la escala conserven, aproximadament, el seu aspecte original.
Però, passant per sobre de la propietària, per sobre del que deia el Col•legi d’Arquitectes (“se considera importante la pervivencia del jardín en su conjunto”) i fent cas omís al sentit comú, l’Ajuntament d’Almassora va tirar endavant el Pla de Reforma Interior de la Sèquia Parra i va enderrocar la paret sud del jardí, va mutilar la casa i, de passada, va atemptar novament contra el Patrimoni del poble.
Ara, afortunadament la justícia li ha donat la raó a Margarita. De vegades, la justícia ens sorprèn amb sentències justes. Suposem que a l’Ajuntament haver perdut una altra vegada un judici contra el veïnat no li importa; ja està acostumat a perdre.
En fi. A propòsit d’aquest afer es va intentar crear una Plataforma en defensa del Patrimoni d’Almassora; els ànims i la passió de la gent, però, es van anar gelant. I no va anar enlloc. La propietària, Margarita Serra, no obstant, va lluitar i va triomfar. Enhorabona per lluitar i dignificar part del Patrimoni col·lectiu. Potser, per passar pàgina, podrien incloure la Casa del Sucrer dins dels recorreguts de l’Oficina de Turisme. Seria massa!
PER A PARTICIPAR I FER SENTIR LA VOSTRA VEU (aquestes preguntes són una guia però podeu comentar el que vulgueu): coneixeu la Casa del Sucrer? Ha actuat bé l'Ajuntament? Actuariéu igual si la propietat fora vostra? Conteu anècdotes sobre aquesta casa.
Segons consta en la documentació elaborada pel Col•legi d’Arquitectes de Castelló (i a la qual hem tingut accés), “se trata de un edificio prismático, de dos plantas, y gran alero voladizo... que sigue un estilo ecléctico, con elementos de lenguaje clasicista”. Per a l’afamat gremi, redactor del Catàleg, “el elemento más característico del edificio es el gran alero del tejado” encara que “el jardín es también una pieza importante en el entorno”, sense la qual “no se entendería el edificio si no es rodeado de espacio libre y verde... con una vegetación que complementa, enriquece y refuerza el carácter de la vivienda”.
Fins principis de 2004, el seu estat de conservació era immillorable i la família Serra Escorihuela encara el utilitzava per a reunir-se habitualment. Fins i tot, Margarita Serra, metgessa jubilada i filla del que va ser durant 30 anys jutge de pau d’Almassora, Roberto Serra, hi viu.
En veritat, si bé per fora té un excel•lent aspecte, quan el visitant hi entra es desplaça a altres èpoques, en un ambient ben cuidat, acollidor y, fins i tot, fantasiós. És la mateixa sensació que quan entres en una casa – museu d’algun personatge famós. De fet, el paviment, la fusteria, les vidrieres, les escaioles tallades, els sostres y la escala conserven, aproximadament, el seu aspecte original.
Però, passant per sobre de la propietària, per sobre del que deia el Col•legi d’Arquitectes (“se considera importante la pervivencia del jardín en su conjunto”) i fent cas omís al sentit comú, l’Ajuntament d’Almassora va tirar endavant el Pla de Reforma Interior de la Sèquia Parra i va enderrocar la paret sud del jardí, va mutilar la casa i, de passada, va atemptar novament contra el Patrimoni del poble.
Ara, afortunadament la justícia li ha donat la raó a Margarita. De vegades, la justícia ens sorprèn amb sentències justes. Suposem que a l’Ajuntament haver perdut una altra vegada un judici contra el veïnat no li importa; ja està acostumat a perdre.
En fi. A propòsit d’aquest afer es va intentar crear una Plataforma en defensa del Patrimoni d’Almassora; els ànims i la passió de la gent, però, es van anar gelant. I no va anar enlloc. La propietària, Margarita Serra, no obstant, va lluitar i va triomfar. Enhorabona per lluitar i dignificar part del Patrimoni col·lectiu. Potser, per passar pàgina, podrien incloure la Casa del Sucrer dins dels recorreguts de l’Oficina de Turisme. Seria massa!
PER A PARTICIPAR I FER SENTIR LA VOSTRA VEU (aquestes preguntes són una guia però podeu comentar el que vulgueu): coneixeu la Casa del Sucrer? Ha actuat bé l'Ajuntament? Actuariéu igual si la propietat fora vostra? Conteu anècdotes sobre aquesta casa.
Un altre cop contra la mafia que governa el poble. I en vindran més. Clar que no els importa perquè al final qui paga és el poble. És l'ajuntament (o siga, nosaltres) qui pagarà lo de l'Avinguda generalitat, per culpa de les males gestions dels peperos. Lo de la casa del sucrer és més de lo mateix. I si lo del passeig es consolida, pareix que aquesta gent no va en broma.
ResponEliminaBonica democràcia. Els governants mateixos són els que actuen amb temeritat i saltant-se les lleis. Passant per damunt de la gent i esclafant-los. Obligant-los a fiar-se en llargs procesos legals que molts no poden pagar. Com tant els adovcats de la mafia com les sentències, al final, la paga el poble, doncs continuen en els abussos.
Però, endavant ahçí estarem.
Primer felicitar a la propitaria.
ResponEliminaMargarita pide que te devuelvan el jardin y lo dejen tal cual estaba.
Si se pierde el paso de la cequia Parra,que pagen los responsables de tanto favoritismo,que no salga de las arcas del Ayuntamiento y si esto se produce que pagen con el puesto los responsables ya esta bien de derrochar dinero publico con sus ERRORES.Queden esplicaciones en esos mdc.Cronica etc etc.
Sobre estar incluida en la visita guiada seria estupendo,lastima no poder ir hasta cisneros,pero poder ver las puertas antiguas del MERCADO.Que paseo....ANIMO.
és cert que en octubre hi haurà un concert de jazz a la casa del sucrer????
ResponEliminael concert no és en octubre, és el divendres 25 de setembre
ResponElimina