La bandera i el nom dels carrers d'Almassora: una reflexió

Sobre el nom dels carres d'Almassora i altres reflexions

La passió espanyola o espanyolista, en Almassora, no s'expressa només, com apuntàvem en l'article de la selecció espanyola de futbol, penjant als balcons banderes roges i grogues sinò a través d'accions polítiques municipals que, si més no, denoten cert derrotisme envers realitats històriques difícils de digerir.

I és que hi ha moltes maneres de submissió cultural i de resignació a la superioritat intel·lectual i jurídica d'uns territoris. Un exemple claríssim el tenim en el servilisme lingüístic instal·lat al País Valencià des de fa dècades, que accepta l'hegemonia de la llengua majoritària de l'estat espanyol (el castellà) per sobre de les llengües minoritàries (el català, l'euskera i el galleg).

Arribats a aquest punt, us preguntareu per què mesclem peres i pomes. Per què parlem de futbol i de política? Ara ho veurem. Quan la gent, espontàniament col·loca la bandera d'Espanya a la façana de sa casa, expressa un sentiment d'alegria i de felicitat momentània per que el seu equip ha guanyat el Mundial i aquest fet és motiu d'orgull i satisfacció i el vol compartir amb la resta de la comunitat.

Ara bé, quan darrere de tota aquesta manifestació patriòtica intuim la presència dels mitjans de comunicació, grans lobbys culturals i econòmics del capitalisme espanyol, al servei de les grans burgesies centralistes, aleshores entenem que els sentiments espanyolistes s'han manipulat. Per això, la timidesa es fa extraversió i escoltem proclames d'unitat, grandesa i llibertat, més pròpies d'altres èpoques.

Precisament, aquesta tergiversació del pensament (individual i col·lectiu) a casa nostra és molt habitual i es manifesta obertament amb l'idioma. De fet, el territori valencià es declara bilingüe... no siga cosa que els que vinguen de fora es molesten si no ens entenen. No importa que la nostra llengua siga la que ens van ensenyar els nostres pares i pensem sempre en valencià; no importa que hi parlem entre nosaltres i traduïm les converses (en els plenaris, per exemple, es parla en valencià i les actes són en castellà). El que importa és que algú no puga confundír porta amb puerta, Almassora amb Almazora, camió amb camión o merda amb mierda. La indisoluble unidad de la nación española no pot permetre que un individu puga pensar en una altra llengua que siga la castellana (!).

Aquest renec cultural i històric es manifesta en un fet tan simple com retolar els carrers. Durant un periode de temps molt curt (1999-2003), l'Ajuntament d'Almassora quan havia de canviar les plaques amb el nom dels carrers ho va fer en valencià, amb l'idioma de la majoria ací. Després, tot va tornar a ser com durant l'època preconstitucional, com ha de ser: el nom dels carres en castellà (per no confondre el carrer Santo Tomás amb sant Tomàs o San Pascual amb sant Pasqual). El partit conservador que ens governa ha de preservar les senyals d'identitat de tota la vida, les que van marcar una època en que l'autoritat també pensava en valencià però s'expresava en castellà.

És a dir, que en tots els casos, sempre, el territori valencià ha adolit d'una falta d'identitat pròpia i d'un servilisme que ja no sabem qui som, on anem i què volem fer. Aquesta falta de personalitat ens degrada com a poble i com a cultura i això es nota a l'hora d'exaltar una bandera (i no unes altres) i a l'hora de posar el nom dels carrers en un idioma (i no en un altre).

En fi. Les coses no canviaran i la hipocresia cultural continuarà vigent en Almassora al servei d'interessos poc d'ací. Si apreciarem i no despreciarem les coses nostres, el nostre patrimoni cultural i la nostra pròpia identitat, l'encaixament en Espanya de tots els territoris seria plenament satisfactori. Però aquesta manera d'anular la diversitat, de no acceptar visions diferents de l'Estat i la uniformitat que pretenen d'entendre Espanya fa dificil l'acoplament ideològic de moltes persones en aquest, suposat, projecte comú (que no comunitari).

Les fotografies són de juliol de 2010 i corresponen a plaques manifestament noves encara que no ho hem contrastat documentalment