De l’autoodi lingüístic al folklòric (una reflexió)
AlmassoraTeVeu no és responsable ni dona suport ni comparteix ni valora les opinions dels col·laboradors. Igualment no corregeix els textos ni gramaticalment ni ortogràficament. Simplement, amb cura i respecte a les normes de publicació AlmassoraTeVeu dona veu a totes les persones que vulguen dir la seua sobre Almassora. En tot cas, AlmassoraTeVeu es reserva el dret de donar seguiment a les notícies i opinions externes que es publiquen.
De l’autoodi lingüístic al folklòric (una reflexió)
Un article de: Jesús Bernat, mestre
De l’autoodi lingüístic al folklòric (una reflexió)
Un article de: Jesús Bernat, mestre
Conegut és per tots, sobretot pels mestres de llengua, que els valencians tenim un sentiment de rebuig envers el nostre propi idioma, allò que els sociolingüistes anomenen, ben durament però encertada, ‘autoodi’. Sí, una cosa així com les emblanquinades d’aquell negre cantant de jazz o el més recent, però ja desaparegut, Michael Jackson. Se n’ha parlat molt i no cal pegar-li més voltes: no ens estimem la pròpia llengua i els mandataris dels darrers anys han fet i fan el possible per acabar amb el patiment... i amb la llengua.
La tendència contra la unitat lingüística, incitada pel nacionalisme espanyolista que defensa el nostre govern autonòmic, ha acabat per ofegar el poc alé que li quedava al valencià. L’emigració nouvinguda durant la bombolla immobiliària no s’ha trobat, mercés a la política lingüística institucional, un país bilingüe, ni tan sols diglòssic; la substitució lingüística, volguda pels que manen, els ha portat a un país monolingüe on alguns ‘rarets’ de les escoles i instituts ensenyen una llengua estranya, que encara parlen pels pobles i que difícilment sentiran de llavis dels que governen.
L’anticatalanisme, cuinat i promocionat als anys setanta a la formosa ciutat de València, va provocar, de retruc, un desgraciat rebuig del Cap i Casal per part de molts valencians, que no entenien la dèria per menysprear tot allò que puguera fer-se a Barcelona. Dissortadament no diem res de nou. Sí que ens fa pensar, però, el fet que aquestes posicions han portat molts ensenyants de valencià a considerar com a ‘blavero’ el nostre ric folklore. El professorat d’anglès no troba ‘cursi’ fer postaletes el Valentine’s Day ni omplir de carbasses la festa del Halloween. Resultaria innocent pensar que ha estat el teacher d’anglès l’introductor de semblants modes; la pressió cinematogràfica de l’American way of life o l’actual globalització en són motius suficients i potentíssims. El mestre d’anglés no precisa, però, cap “plantejament previ” a l’hora d’incorporar les tradicions anglosaxones al programa de l’assignatura. El folklore valencià, altrament, sembla estar afectat també per un ‘complex d’inferioritat’, una mena d’autoodi folklòric. El nostre dia dels enamorats, el 9 d’octubre, dia de Sant Donís, ‘La Mocadorà’, tot i portar ofrena de dolços massapans (fàcilment reivindicables pel ram de la pastisseria) és gairebé desconegut pel nostre alumnat. Tampoc en saben res dels ‘panellets, castanyes i moniatos’ per a Tot Sants. Hom afirmarà que això són coses de València o Barcelona i que, com tots sabem, estan més lluny que NovaYork o Boston.
Potser, amb allò de la globalització i la facilitat que hi ha per trobar melons d’alger dins el calendari escolar, encara som a temps de reivindicar a costura aquell farolet on es marcava una escala, un sol, una lluna… I, després, a l’estiu tot és viu.
La tendència contra la unitat lingüística, incitada pel nacionalisme espanyolista que defensa el nostre govern autonòmic, ha acabat per ofegar el poc alé que li quedava al valencià. L’emigració nouvinguda durant la bombolla immobiliària no s’ha trobat, mercés a la política lingüística institucional, un país bilingüe, ni tan sols diglòssic; la substitució lingüística, volguda pels que manen, els ha portat a un país monolingüe on alguns ‘rarets’ de les escoles i instituts ensenyen una llengua estranya, que encara parlen pels pobles i que difícilment sentiran de llavis dels que governen.
L’anticatalanisme, cuinat i promocionat als anys setanta a la formosa ciutat de València, va provocar, de retruc, un desgraciat rebuig del Cap i Casal per part de molts valencians, que no entenien la dèria per menysprear tot allò que puguera fer-se a Barcelona. Dissortadament no diem res de nou. Sí que ens fa pensar, però, el fet que aquestes posicions han portat molts ensenyants de valencià a considerar com a ‘blavero’ el nostre ric folklore. El professorat d’anglès no troba ‘cursi’ fer postaletes el Valentine’s Day ni omplir de carbasses la festa del Halloween. Resultaria innocent pensar que ha estat el teacher d’anglès l’introductor de semblants modes; la pressió cinematogràfica de l’American way of life o l’actual globalització en són motius suficients i potentíssims. El mestre d’anglés no precisa, però, cap “plantejament previ” a l’hora d’incorporar les tradicions anglosaxones al programa de l’assignatura. El folklore valencià, altrament, sembla estar afectat també per un ‘complex d’inferioritat’, una mena d’autoodi folklòric. El nostre dia dels enamorats, el 9 d’octubre, dia de Sant Donís, ‘La Mocadorà’, tot i portar ofrena de dolços massapans (fàcilment reivindicables pel ram de la pastisseria) és gairebé desconegut pel nostre alumnat. Tampoc en saben res dels ‘panellets, castanyes i moniatos’ per a Tot Sants. Hom afirmarà que això són coses de València o Barcelona i que, com tots sabem, estan més lluny que NovaYork o Boston.
Potser, amb allò de la globalització i la facilitat que hi ha per trobar melons d’alger dins el calendari escolar, encara som a temps de reivindicar a costura aquell farolet on es marcava una escala, un sol, una lluna… I, després, a l’estiu tot és viu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Podeu fer tota mena de comentaris sempre que siguen respectuosos i empreu un llenguatge no despectiu i sense cap insult. Aquells comentaris que no cumplisquen amb això, seran esborrats.