Anàlisi (breu) de l'ocupació

El drama de la falta d'ocupació a Espanya... i a Almassora

Les dades són aterradores: segons l'Enquesta de Població Activa (EPA), l'atur a Espanya es situa en el 27,16% de la població activa. En altres paraules, més de sis milions de persones no treballen a tot l'estat. Si baixem un esglaó, pel que fa a la realitat més propera d'Almassora, al País Valencià la xifra és lleugerament superior (29,19%) i a la província de Castelló l'atur afecta al 31,94% de les persones actives. L'EPA no desglossa resultats municipals però si ens refiem de les últimes dades d'atur registrat en el Servei Públic d'Ocupació Estatal (SEPE), a Almassora 3.168 persones apareixen inscrites com a demandants d'ocupació.

Fins ara, de tot el que hem dit en el paràgraf anterior, res nou. Pessimisme, catastrofisme, derrotisme. Els mitjans de comunicació repeteixen el missatge de la por, tot i que les dades no són massa concretes. L'objectiu de la premsa i dels noticiaris de ràdio i televisió (en connivència i al servei de les elits socials, econòmiques i polítiques) sembla clar: presentar una realitat durísima... que, en realitat, es converteix en un escrache massiu contra una immensa quantitat de gent, la qual amb els altaveus dels micròfons i les càmeres de televisió (propietat de els elits econòmiques) ja es mostra disposada a acceptar qualsevol mena de treball mentre li oferisca una mica de dignitat: «me da igual, aunque sea un trabajo de 10 horas por 500 ó 600 euros» (deia un dels entrevistats quasi literalment).

Ahir, un dirigent polític d'esquerres, Cayo Lara, admetia que el partit del govern no té cap intenció d'acabar amb l'atur perquè el què realment persegueix és crear una massa de treballadors resignats, submisos i servils disposat a agafar qualsevol ocupació amb les condicions que siguen (i, fins i tot, sense condicions).

En veritat, si aquesta no és la voluntat del govern, no ho dissimula massa bé. Les dades de l'atur són devastadores però si analitzarem les dels tipus de contractes que es signen i les condicions laborals que comencen a acceptar els treballadors encara ens esglaiaríem més. Per exemple, segons el SEPE, dels 3.021.290 contractes que s'han signat durant 2013 a Espanya, 2.731.029 són temporals, és a dir, el 90% de les contractacions són efímeres. És més, dels 871.559 contractes temporals que es van signar durant el mes de març, 302.255 eren a temps parcial, la qual cosa significa que el 34,67% dels contractes temporals són precaris i insuficients per a considerar-se llocs dignes. Però ja sabeu: més val això que res.

Per tant, si volguérem ampliar el drama social d'aquesta crisi econòmica ho podríem fer només amb anàlisis un poc més profund.

Siga com siga, hem de tindre clara una qüestió: els qui governen no estan al servei de tota la ciutadania perquè la seua acció de govern i legislativa (a base de decrets) confirma que la majoria de disposicions aprovades des de que estan en el govern només han fet que empitjorar la situació i beneficiar a un xicotet reducte social. També ho confirma el fet de posar per sobre els interessos dels bancs i entitats financeres que demanen reformes i retallades socials. I ho confirma el fet que des de que van arribar al govern quasi un milió de persones han passat de treballar a estar aturats. Aquesta obsessió per les retallades i el dèficit fa que la maquinària de consum s'ature perquè, fins i tot, els que tenien un lloc estable, ben remunerat i digne han estat acomiadats o viuen amenaçats i deixen de consumir. Molts economistes aconsellen polítiques d'endeutament per a crear llocs de treball i optimisme però, no: és moment d'atacar a les classes populars i empobrir-les més i més i més.
Ells i elles (governants) representen a una classe social (la burgesia) amb uns interessos oposats als de la majoria social (espanyola i europea). Aquestes elits socials sempre han estat les mateixes i a Espanya són els descendents o hereus directes de les classes privilegiades de l'Antic Règim que s'han perpetuat en el poder disfressats amb diferents matisos segons el que tocava en cada  etapa històrica. 

Ara, en el segle XXI, es mostren com a populars quan, en realitat, només serveixen als empresaris de mitjanes i grans empreses; als banquers (no als empleats de la banca); a les asseguradores; a les famílies riques (antiga noblesa, burgesia, terratinents i grans propietaris de terres); a l'Església Catòlica (sobre tot, a la jerarquia eclesiàstica); en fi, al que antigament es coneixia com a  burgesia o propietaris dels mitjans de producció (segons la nomenclatura marxista). Numèricament, és molt difícil identificar-los per la heterogeneïtat de la societat actual. Però, alguns estudis més o menys rigorosos parlen de poc menys del 10% de la població, encara que si es tenen en compte altres criteris estaríem parlant de percentatges més baixos: menys de l'1%, entre 5.000 i 140.000 amb patrimonis superiors als 600.000 euros (llegiu aquest enllaç).