Caminar, escriure i compartir: exercicis pràctics

No fa molt, escrivia una reflexió ací mateix sobre la necessitat d'escriure. Aquesta setmana, de fet, hem treballat a classe de Valors Ètics l'escriptura. Hem fet un exercici en el que l'alumnat havia d'imaginar una història (sobre una frustració) i convertir-la en una narració amb personatges, diàlegs i moralina. L'activitat prenia tot el sentit quan, una vegada llegides en veu alta, fèiem un exercici de coavaluació en que tot el grup (quinze, entre xiquets i xiquetes) expressava la seua opinió d'allò negatiu i d'allò positiu de cada relat. Finalment, havent recollit totes les aportacions, cada participant devia reescriure la seua història, després de millorar-la. No sé encara el resultat final però durant l'última sessió alguns alumnes ja van començar a aplicar el feedback i la millora era molt evident. Siga com siga, espere que s'hagen convençut de la meua súplica (literalment): per favor, vos demane que escrigueu; escriviu sobre totes les coses de la vida; sobre les coses més insignificants, si voleu; i si no voleu compartir-lo, no cal; però escriviu.
Tot açò és del tot pertinent perquè des de dimecres buscava el moment d'escriure sobre una experiència personal, viscuda estos dies. Potser la història no és massa transcendent però sempre és interessant fer una reflexió en positiu sobre allò que fem en la nostra quotidianitat. El fet és que aquesta setmana he eixit a caminar pel poble. Normalment, la meua ruta habitual recorre el carrer Boqueres i la carretera de Castelló fins la rotonda de l'escultura de Ripollés (la de la mà). En realitat, el recorregut és fàcil i ja el tinc calculat (una hora aproximadament per a un total de 6 km) però el trànsit de cotxes convertís una estona de benestar en una tediosa i calamitosa sensació d'estrés provocada pel soroll dels vehicles que passen desbocats a uns metres de tu. Si és de dia, el camí d'anada el faig per la sèquia Major la qual cosa alleugeix el meu caminar.
Siga com siga, Susanna va proposar un canvi: en lloc de caminar per fora del poble, podríem fer una ruta interna. Dit i fet. Vam transitar tranquil·lament pel carrer Sant Jaume i pel carrer Sant Lluís per a buscar la pista de ciclisme (just al límit del Millars) i, pel carrer Pilar vorejar l'Església Major i tornar pel Darremur fins el carrer Sant Jaume. El recorregut és més curt però val la pena perquè l'estrés desapareix i es recupera el plaer de gaudir del camí.
Almassora és un poble magnífic perquè els carrers i les voreres són amples i permet caminar sense problemes. A més a més, a certes hores (a poqueta nit, per exemple) ofereix un espectacle auditiu, paisatgístic i ambiental que no es troba fàcilment en altres llocs: auditiu perquè el silenci és escandalòs, tan que et permet escoltar les teues pròpies petjades o l'aleteig de les poques aus que volen encara cap al seu niu; paisatgístic perquè la Vila, amb la nova llum, ofereix imatges de racons recòndits com la que podeu vore a la capçalera; i ambiental perquè quan camines prop del riu, on els tarongers respiren lliurement i els edificis (si hi han) deixen còrrer l'aire, notes la gelor pròpia de la natura tan prop nostra, de vegades, que no sabem apreciar-la com cal.
Segurament, aquesta estampa en positiu del nostre poble no agrade a tothom perquè prefereixen compartir la seua percepció negativa i destacar només allò negatiu. Almassora té molts defectes però, potser si la caminem més i escrivim allò què experimentem quan ho fem, ajudarem a millorar la nostra percepció. 
Si voleu, teniu una oportunitat extraordinària de conèixer més el nostre poble el proper diumenge 18 de febrer quan el Club Atletisme La Panderola ens guiarà en la marxa a peu El Camí d'Almassora, recorregut Santa Quitèria - Fadrell. No oblideu, escriure després... i enviar-nos l'escrit per a publicar-lo.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Hemos creado un monstruo...

Lectura geopolítica del Concert d'Any Nou (reedició)

Coses que passen a Almassora i no ens contaran...