Els guardians de la democràcia
D’un temps
ençà, assistim atònits, al començament d’un escenari de repressió ideològica i
d’involució democràtica que no sabem ben bé on ens portarà però que no deixa de
ser un més dels que ha viscut Espanya en tota la seua història. En realitat, la
persecució va començar fa temps però és ara quan es manifesta més clarament.
Els
símptomes els hem pogut comprovar durant els primers anys de la crisi
(desnonaments, increment descomunal del número de persones pobres,
empitjorament de les condicions laborals, reducció de salaris, retallades dels
serveis públics, etc.) quan les elits que dirigeixen l’economia (i la societat)
han tancat files per protegir-se del col·lapse econòmic que elles mateixes han
provocat.
L’estratègia,
com sempre, ha estat atacar a les classes populars per desposseir-les dels seus
exigus drets i així poder mantenir els seus beneficis de classe. Però, en el
temps de la tecnologia de la comunicació i de la informació, aquesta tàctica
podria no ser útil perquè la gent podria adonar-se’n i rebel·lar-se per
reclamar justícia (pensem en el moviment 15-M). Per això el poder
continua utilitzant tots els mitjans al seu abast amb l’objectiu de controlar
les masses que ara s’han diversificat fins l’extenuació.
Un
d’aquestos instruments que poden posar en perill els avanços democràtics
aconseguits fins ara és el control ideològic d’antany que ha hagut d’adaptar-se
als nous temps, al mateix ritme que la societat s’ha fet més heterogènia. No
negarem els avanços del nou sistema; seria absurd. Però els ressorts de control
es mantenen i s’hi troben molt ben jerarquitzats.
Amb això,
a propòsit del pols de Catalunya a l’ordre constitucional (que ha estat una
simple excusa) les elits han aprofitat per fer un pas més i engegar tota una
sèrie d’actuacions que culminen un període de retrocés jurídic (des de 2011) i
que amenacen en limitar el sistema de llibertats individuals i col·lectives com
molt bé han alertat diversos organismes internacionals. L’objectiu no és un
altre que mantenir les posicions socials i no alterar l’ordre establert que
encasella a cadascú en un lloc determinat.
En aquest
sentit, el cas espanyol és molt paradigmàtic. Durant el franquisme, es va fer
molt popular la figura d’un personatge (moltes vegades poc instruït i
generalment amb poques llums) que feia d’observador polític als bars i
xicotets establiments dels pobles i informava confidencialment les
autoritats locals de què es deia i què opinava la gent. Si algú gosava
expressar la més mínima idea desafecta era identificat immediatament per
aquesta mena de detectius silenciosos del poder. Eren l’últim esglaó del
clientelisme de la Restauració (del segle xix)
que els colpistes del 36 van reactivar i millorar.
Amb la
mort del dictador el 1975, el sistema es va disfressar de democràcia i va haver
de mudar encara que va saber mantindre la seua essència. Aleshores, les velles
inèrcies tiràniques i elitistes que permetien perpetuar el statu quo, es
van haver de camuflar amb el reconeixement de drets i llibertats individuals i
col·lectives la qual cosa facilitaria la integració d’Espanya en la comunitat
internacional (bàsicament, la Comunitat Europea). En altres paraules, les
estructures de poder seguirien invariables a canvi de certes concessions imposades
des de l’exterior.
Ara,
quatres dècades després d’aquella mutació fictícia, Espanya (si més no, les
elits que continuen amb el control econòmic, social i cultural de l’Estat) ha
hagut de demostrar que todo sigue igual i que todo quedó atado, y
bien atado. Els fets de Catalunya han desbocat una onada d’actuacions en
contra de la llibertat d’expressió i de pensament sense precedents en
democràcia. L’extrema dreta està actuant amb violència contra els objectius que
alguns partits polítics de dreta els assenyalen encara que aquestos episodis
(cada vegada més habituals) no apareixen als mitjans de comunicació massiva
(televisió, ràdio, premsa escrita) i s’ha d’acudir a les xarxes socials
(Twitter, Facebook) per assabentar-se.
A casa
nostra, el clima de violència s’estén al ritme del que marquen els partits
conservadors majoritaris i comencen a ser preocupants les agressions a dojo per
tot el País. L’exemple més significatiu el vam tindre en les pallisses de
l’últim 9 d’octubre; i, més recent, les pintades realitzades per grups
feixistes al mural de l’artista Elías Taño a València; o els atacs a les seus
de partits d’esquerres (23 en només un mes, segons el periòdic digital infoLibre)
a propòsit de les actuacions anunciades pel Govern de España al Valle de los
Caídos.
Almassora,
tampoc ha escapat d’aquest ambient tufat per la dreta espanyolista i també hem
patit l’auditoria ideològica quan, no fa massa, un pamflet polític assenyalava
gent i identificava persones que se n’eixien de la “norma”. Així, a l’empara d’eixa
“norma”, es determina i es jutja què està mal; quines aficions no pot tindre la
gent; a quines manifestacions no devem anar; quins conceptes no podem utilitzar
(País Valencià no, diuen amb voluntat alliçonadora; se dice Comunidad
Valenciana); quins periòdics no pot llegir la gent; quina música no podem
escoltar; quines creences no devem tindre; quins edificis no podem conservar; quins
col·legis no es poden reformar; quins procediments són contraris a dret
amenaçant amb denúncies que ells saben que no presentaran mai; quins símbols no
podem utilitzar; quines tradicions no són correctes; etc... sempre en negatiu.
Mai
aporten solucions ni alternatives perquè es pensen que només la seua veritat és
l’única bona; que només el seu pensament és el bo; i que només les seues
opinions s’han de respectar. Fins i tot, la democràcia la interpreten a la seua
manera quan volen fer creure que 3.500 vots valen més que la suma de 2.713 i
2.680 i per això anuncien que volen reformar la llei electoral i evitar els
pactes.
En definitiva,
aquestos guardians de la democràcia són l’última peça de l’engranatge
del poder que pretén perpetuar un sistema obsolet opressiu amb una majoria de
gent en benefici d’una minoria.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Podeu fer tota mena de comentaris sempre que siguen respectuosos i empreu un llenguatge no despectiu i sense cap insult. Aquells comentaris que no cumplisquen amb això, seran esborrats.