Els guardians de la democràcia



D’un temps ençà, assistim atònits, al començament d’un escenari de repressió ideològica i d’involució democràtica que no sabem ben bé on ens portarà però que no deixa de ser un més dels que ha viscut Espanya en tota la seua història. En realitat, la persecució va començar fa temps però és ara quan es manifesta més clarament.
Els símptomes els hem pogut comprovar durant els primers anys de la crisi (desnonaments, increment descomunal del número de persones pobres, empitjorament de les condicions laborals, reducció de salaris, retallades dels serveis públics, etc.) quan les elits que dirigeixen l’economia (i la societat) han tancat files per protegir-se del col·lapse econòmic que elles mateixes han provocat.

L’estratègia, com sempre, ha estat atacar a les classes populars per desposseir-les dels seus exigus drets i així poder mantenir els seus beneficis de classe. Però, en el temps de la tecnologia de la comunicació i de la informació, aquesta tàctica podria no ser útil perquè la gent podria adonar-se’n i rebel·lar-se per reclamar justícia (pensem en el moviment 15-M). Per això el poder continua utilitzant tots els mitjans al seu abast amb l’objectiu de controlar les masses que ara s’han diversificat fins l’extenuació.
Un d’aquestos instruments que poden posar en perill els avanços democràtics aconseguits fins ara és el control ideològic d’antany que ha hagut d’adaptar-se als nous temps, al mateix ritme que la societat s’ha fet més heterogènia. No negarem els avanços del nou sistema; seria absurd. Però els ressorts de control es mantenen i s’hi troben molt ben jerarquitzats.
Amb això, a propòsit del pols de Catalunya a l’ordre constitucional (que ha estat una simple excusa) les elits han aprofitat per fer un pas més i engegar tota una sèrie d’actuacions que culminen un període de retrocés jurídic (des de 2011) i que amenacen en limitar el sistema de llibertats individuals i col·lectives com molt bé han alertat diversos organismes internacionals. L’objectiu no és un altre que mantenir les posicions socials i no alterar l’ordre establert que encasella a cadascú en un lloc determinat.
En aquest sentit, el cas espanyol és molt paradigmàtic. Durant el franquisme, es va fer molt popular la figura d’un personatge (moltes vegades poc instruït i generalment amb poques llums) que feia d’observador polític als bars i xicotets establiments dels pobles i informava confidencialment les autoritats locals de què es deia i què opinava la gent. Si algú gosava expressar la més mínima idea desafecta era identificat immediatament per aquesta mena de detectius silenciosos del poder. Eren l’últim esglaó del clientelisme de la Restauració (del segle xix) que els colpistes del 36 van reactivar i millorar.
Amb la mort del dictador el 1975, el sistema es va disfressar de democràcia i va haver de mudar encara que va saber mantindre la seua essència. Aleshores, les velles inèrcies tiràniques i elitistes que permetien perpetuar el statu quo, es van haver de camuflar amb el reconeixement de drets i llibertats individuals i col·lectives la qual cosa facilitaria la integració d’Espanya en la comunitat internacional (bàsicament, la Comunitat Europea). En altres paraules, les estructures de poder seguirien invariables a canvi de certes concessions imposades des de l’exterior.
Ara, quatres dècades després d’aquella mutació fictícia, Espanya (si més no, les elits que continuen amb el control econòmic, social i cultural de l’Estat) ha hagut de demostrar que todo sigue igual i que todo quedó atado, y bien atado. Els fets de Catalunya han desbocat una onada d’actuacions en contra de la llibertat d’expressió i de pensament sense precedents en democràcia. L’extrema dreta està actuant amb violència contra els objectius que alguns partits polítics de dreta els assenyalen encara que aquestos episodis (cada vegada més habituals) no apareixen als mitjans de comunicació massiva (televisió, ràdio, premsa escrita) i s’ha d’acudir a les xarxes socials (Twitter, Facebook) per assabentar-se.
A casa nostra, el clima de violència s’estén al ritme del que marquen els partits conservadors majoritaris i comencen a ser preocupants les agressions a dojo per tot el País. L’exemple més significatiu el vam tindre en les pallisses de l’últim 9 d’octubre; i, més recent, les pintades realitzades per grups feixistes al mural de l’artista Elías Taño a València; o els atacs a les seus de partits d’esquerres (23 en només un mes, segons el periòdic digital infoLibre) a propòsit de les actuacions anunciades pel Govern de España al Valle de los Caídos.
Almassora, tampoc ha escapat d’aquest ambient tufat per la dreta espanyolista i també hem patit l’auditoria ideològica quan, no fa massa, un pamflet polític assenyalava gent i identificava persones que se n’eixien de la “norma”. Així, a l’empara d’eixa “norma”, es determina i es jutja què està mal; quines aficions no pot tindre la gent; a quines manifestacions no devem anar; quins conceptes no podem utilitzar (País Valencià no, diuen amb voluntat alliçonadora; se dice Comunidad Valenciana); quins periòdics no pot llegir la gent; quina música no podem escoltar; quines creences no devem tindre; quins edificis no podem conservar; quins col·legis no es poden reformar; quins procediments són contraris a dret amenaçant amb denúncies que ells saben que no presentaran mai; quins símbols no podem utilitzar; quines tradicions no són correctes; etc... sempre en negatiu.
Mai aporten solucions ni alternatives perquè es pensen que només la seua veritat és l’única bona; que només el seu pensament és el bo; i que només les seues opinions s’han de respectar. Fins i tot, la democràcia la interpreten a la seua manera quan volen fer creure que 3.500 vots valen més que la suma de 2.713 i 2.680 i per això anuncien que volen reformar la llei electoral i evitar els pactes.
En definitiva, aquestos guardians de la democràcia són l’última peça de l’engranatge del poder que pretén perpetuar un sistema obsolet opressiu amb una majoria de gent en benefici d’una minoria.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Hemos creado un monstruo...

Esperances en un món masclista

Lectura geopolítica del Concert d'Any Nou (reedició)