Eixir...

Hui tocava eixir de casa. Des del 16 de març ho hem fet només una vegada o dues a la setmana i només per anar a comprar; no tenim gossos. Ens abastim nosaltres i aprovisionem a ma mare i mon pare i a ma tia, ja octogenaris.

El món (el més proper, almenys) ha canviat. Es nota. La gent està distant (òbviament). No pots ni besar els teus pares ni abraçar-los. Veus persones conegudes i no pots ni donar-los la mà ni apropar-te. No saps si interessar-te i establir una conversa perquè, a banda que et sents observat per la resta, les forces i cossos de seguretat de l’Estat també fiscalitzen el nostre comportament mentre vetllen per la nostra seguretat.

És cert. La inseguretat s’ha instal·lat en el nostre interior. Algunes persones porten la cara protegida amb una pantalla de plàstic transparent; altres, s'amaguen el nas i la boca amb una mascareta; la majoria, cobreixen les mans amb uns guants. Hem de mantindre una distància de seguretat. Caminem sols; conduïm, sols; comprem, sols... parlem sols?

L’activitat diària s’ha alentit. Quan anem a comprar les cues es fan al carrer perquè l’aforament de les tendes s’ha limitat. La paciència s’ha apoderat (a la força) de les nostres vides. Qui no siga pacient, no sobreviurà. El món ha canviat; està canviant... i no sabem com serà després. El capitalisme no entén la paciència. L’economia de mercat no està dissenyada per a un ritme baix; necessita un dinamisme frenètic i els seus arquitectes es posen nerviosos si tot s’atura. Per això, apreten els governs i pressionen els mitjans per fer vore que l’economia és l’únic que importa.

Amb tot, la gent normal continua expressant-se i buscant formes alternatives de fer-ho. Algunes façanes estan farcides de banderes d’Espanya amb un crespó en senyal de dol; també es veuen banderoles de Santa Quitèria; samarretes blanques en recolzament de la sanitat pública. A les 20.00 h, tots els dies, aplaudiments als balcons; altres, a les 21.00 h; a les 22.00 h. Algun dia, a les 12.00 h cassolades i minuts de silenci. El Dijous Sant, la Trencada de l’Hora a les 0.00 h. Moltes persones utilitzen les xarxes socials i escriuen tuits (jo); discuteixen a Facebook;  publiquen fotografies a Instagram des de sa casa (jo); comparteixen acudits, vídeos i fotografies a Whatsapp; publiquen articles i reflexions a diferents blogs (jo)... Tot com si haguérem de millorar el món amb la nostra opinió.

Els dies passen volant. No faig classe a l’Institut des de fa més de tres setmanes però el volum de treball s’ha multiplicat perquè hem d’atendre a l’alumnat i les seues famílies, un per un. A més a més, ens hem de coordinar amb la resta del professorat; hem d’inventar-nos noves estratègies metodològiques; hem de vetllar perquè ningú es quede arrere. I jo tinc sort de tindre un treball perquè molta gent ha sigut acomiadada o s’ha vist involucrada en un ERO i no sap què passarà en el futur més immediat.

La situació s’allarga massa. Cadascú ocupa el seu temps lliure en casa amb mil activitats però, fins i tot l’oci és ja massa repetitiu. Estic llegint per damunt de les meues possibilitats, com si de veritat s’acabara el món (porte ja huit llibres des de principis d’any). Ens cruspim pel·lícules i sèries compulsivament. Fem fitnes com mai abans. No vull ni pensar les famílies amb xiquets, xiquetes i/o adolescents.

I tot això, confinats. L’ésser humà és social per naturalesa. L’aïllament és antinatural i ens passarà factura... No podem saber quina serà, però ens afectarà.

La Covid-19 ha sacsejat el món en què vivim que ha sucumbit mostrant totes les seues carències. Les classes dirigents s’afanyen a convèncer-nos que el sistema ha resistit l’envit mentre observem, atònits com ha col·lapsat de manera estrepitosa.

A Espanya, com si ací i només ací patirem els efectes de la pandèmia, la dreta i l’extrema dreta política (que controlen els mitjans de comunicació de masses més arrelats) han aconseguit crear un clima de tensió social amb l’únic objectiu de desgastar el govern furgant (amb mentides i mitges mentides) en algunes ferides de la seua gestió. Eixa estratègia del quant pitjor, millor ja l’hem viscuda en altres èpoques. Ara consisteix a alçar una cortina de fum per desviar l’atenció de la responsabilitat dels governs de dreta anteriors. Com a conseqüència d’això, la gent normal s’embolica en discussions absurdes sobre la culpabilitat del govern.

I mentre tot això ocorre, veiem passar la vida discutint amb els nostres iguals, sense possibilitats d’albirar un futur net i clar i, sobretot, sense poder participar del disseny del món nou que segurament ja estaran construint, com sempre, els de sempre.

Tant de bo no siga així.