La síndrome d’Estocolm en què vivim
La primera reflexió de l’any
La síndrome d’Estocolm en què vivim
Ha sigut començar l’any i hem sabut que la Comissió Europea ha declarat l’energia nuclear i el gas natural com a energies verdes. Aquesta nova barbaritat del màxim organisme executiu de la Unió Europea és només una de tantes declaracions que les elits (polítiques, econòmiques i culturals) llancen i que milions de persones compren de manera acrítica. De seguida han eixit defensors anònims de l’energia nuclear reivindicant que és la panacea de la sostenibilitat ambiental, quan la tossuda realitat ja ha demostrat que és una autèntica bomba de rellotgeria constantment activada.
Però aquestes línies no tracten de l’energia nuclear. Més bé, és el fet que la UE l’haja catalogat com a verda el que ens ha fet reflexionar sobre la gran quantitat de subterfugis postmoderns que circulen pels entorns comunicatius actuals. Aquesta realitat paral·lela, creada pels grans grups de pressió mediàtica, ens aboca dues possibilitats: una, plantar cara i rebel·lar-se; dos, viure en una espècie de síndrome d’Estocolm social (de la qual no ens escapem ningú) i ballar al compàs que les elits ens marquen. Aquesta segona opció és la que molta gent ha elegit i així és capaç de defensar (fins a límits preocupants) posicions ideològiques contràries als seus propis interessos, quan no perjudicials. Vegem algunes mostres d’aquestos grans bulos que ens tenen bocabadats.
Exemples en tenim molts. La majoria demostren eixe segrest ideològic consentit que una gran part de la ciutadania accepta sense embussos i que permet a les elits seguir mantenint una posició de prestigi sense haver de fer front a les contradiccions, fent creure el contrari del que fan o defensen realment.
Així, en trobem amb el cas de la deportació del tenista Novak Djokovic que es va voler saltar la normativa vigent d’un estat sobirà, aprofitant la seua posició d’esportista d’elit.
A Espanya, la polèmica de les macrogranjes ha demostrat una vegada més que per tal de desgastar al govern, l’oposició és capaç de capgirar les afirmacions d’un ministre i acabar defensant el mateix que el propi ministre però sense dir-ho. Molta gent compra eixe discurs, fals que pretén instal·lar un clima de tensió propici als interessos electoralistes i demagògics del qui el defensa.
Igualment, relacionat amb la pandèmia, la gent és capaç de manifestar-se contra el govern i mantindre posicions contràries a totes i cadascuna de les decisions dels governs però molts són incapaços de posicionar-se en contra de les farmàcies, per exemple, per haver mantingut durant uns quants mesos uns preus desorbitats pels tests d’antígens.
A casa nostra, una campanya a la ciutat de València pretén fer vore que el castellà és una llengua perseguida al País Valencià quan la tossuda realitat és que molta gent té dificultats per viure plenament en valencià (llengua oficial), en diferents àmbits com ara molts comerços, en les transaccions i contractes notarials, en la justícia, en la sanitat, en l’empresa privada, etc. El problema no és la llengua, una vegada més, sinó l’ús partidista que fan alguns fent creure el que no és.
També a terres valencianes, la ministra de transports va prometre un pla de xoc per solucionar els problemes dels trens de rodalies, que han fet perdre milions de passatgers en l'última dècada. La mesura estrella del pla és dotar de més persones informant sobre les incidències que es produeixen cada dia. Al mateix temps, s'anuncien els preus de llançament dels trajectes de l'AVE entre València i Madrid (7€) mentre els usuaris de proximitat veuen com cada dia es cancel·len desenes de trens que els impedeixen arribar als seues llocs de treball amb puntualitat.
En l’àmbit local, alguns gestos del govern municipal també van en la línia de fer vore una realitat maquillada del que realment és. Parlem de la rebaixa d’impostos que el nostre ajuntament aplicarà a les empreses que paguen l’Impost d’Activitats Econòmiques (IAE)[1].
Tot això que hem destacat només és la punta d’un iceberg que ens fa viure en una constant miopia, enlluernats com estem per les passions desfermades d’interessos que res tenen a vore amb nosaltres però que seríem capaços defensar fins les últimes conseqüències.
És possible que l’origen de tot plegat siga l’absència generalitzada de capacitat crítica?
[1] Segons l’Ordenança Fiscal Reguladora de l’IAE, aquest impost només el paguen les empreses que tenen una xifra neta superior a 1.000.000€/any.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Podeu fer tota mena de comentaris sempre que siguen respectuosos i empreu un llenguatge no despectiu i sense cap insult. Aquells comentaris que no cumplisquen amb això, seran esborrats.