Una contracrònica d'Almassora


AlmassoraTeVeu no és responsable ni dona suport ni comparteix ni valora les opinions dels col·laboradors. Igualment no corregeix els textos ni gramaticalment ni ortogràficament. Simplement, amb cura i respecte a les normes de publicació AlmassoraTeVeu dona veu a totes les persones que vulguen dir la seua sobre Almassora. En tot cas, AlmassoraTeVeu es reserva el dret de donar seguiment a les notícies i opinions externes que es publiquen. 


Un article de: Mariano José de Larra (pseudònim)


Sobre el nostre cronista  local: Enric Belaire

Per estar informat del que passa al poble acostume a mirar amb certa periodicitat el Noticias964 d'Almassora  M’agrada veure el punt de vista d'aquest periòdic digital, de vegades amb titulars que, certament, fan pensar que vivim en un altre poble: titulars que parlen de temes tan dispars com la reducció brutal del deute de l’Ajuntament respecte a fa déu anys, de qui són les dames, de quantes hores estarà oberta la biblioteca, de cursos d'agricultura ecològica, etc.
Una de les parts d'aquest periòdic la formen els articles d'Enric Belaire, un mestre jubilat amb vocació comunicadora, que recupera, ara que té temps, l’afició d'opinar de tot i de tots, com un periodista de prestigi que narra tot allò que li sobta, que li preocupa o creu que li  preocupa a la resta del personal. S’atreveix amb qualsevol tema: el dia dels Reis, el futbol  i els futbolistes locals, la política local i nacional, els EUA, la Gala dels Goya, les eleccions italianes, etc. Parla de que convé la crispació a l’actualitat perquè la gent arribe a vagues que no venen a conte; desprecia la capacitat intel·lectual de les nostres actrius i actors (tal vegada pensant que els únics actors de vàlua eren la Lina Morgan o el Arturo Fernández); diu que s’ha d'acabar amb els polítics professionals (i en el seu llistat només inclou polítics del PSOE); s’atreveix a afirmar, després de Nadal, que l’any 2013 ha començat amb una millora considerable, acomplint la consigna del PP de dir que ha hagut una considerable caiguda de la destrucció de treball (evidentment, perquè treball, tristament, ja no en queda);  també toca la corrupció, tema estrella i aquí  practica la tàctica del ventilador «los otros más» sense reflexionar que el fet de culpar a d'altres del mateix delicte no eximeix de cap responsabilitat els que ara mateix estan sent jutjats.
Com veieu és una persona que entén de tot, i, si no n'entén  és igual, en parla, categoritza i fa teoria de tot allò que li ve de gust com, de fet, pot fer-ho perquè vivim en democràcia i hi ha llibertat d'expressió. Tot plegat crida l’atenció una de les darreres reflexions del nostre cronista (sí, cronista, com aquells que tenien els monarques antigament, per contar des de la visió del poder tot el que passava). El títol de l’escrit és «El drama de la gente que pierde su vivienda». Enric conta la seua visió sobre la problemàtica dels desnonaments; en alguns punts reflexiona molt adequadament i afirma que hi ha tres culpables en aquesta problemàtica:
1)      Els legisladors, amb una llei de fa 100 anys i culpabilitza Zapatero de la seua no modificació.
2)      Els bancs que van donar hipoteques molt alegrement.
3)    Els ciutadans, als que qualifica d'ignorants i d'ambiciosos, i que adquirien vivendes només per especular.
Però oblida algunes coses, el nostre cronista, potser expressament:
1)   Aquesta herència no és la no reforma de Zapatero; recordem el «España va bién» d'Aznar, que va iniciar l’especulació immobiliària i va provocar que la nostra economia es centrés únicament en la construcció de vivendes, que calia vendre sí o sí, posant les majors facilitats possibles.
2)    Els bancs,  varen donar hipoteques no alegrement sinó  amb moltes facilitats, a baix cost, per afavorir l’eixida d'aquestes vivendes, negoci del qual la Banca també en formava part.
3)    Els ciutadans no van caure al parany de la Banca per ignorants i ambiciosos sinó perquè molts :
-tenien feina (alguns una bona feina) amb bons sous,
-es venia l’idea que per llogar quasi era millor comprar, i
-molts pares, amb il·lusió, van avalar els seus fills per aconseguir una vivenda  pròpia.

Aquest darrer motiu és el major oblit de l’Enric. Molts desnonaments són fruit d'aquests avals. Recordem aquella dona del País Basc que es va llençar per la finestra; el seu desnonament era per haver avalat el seu germà a esquenes del seu marit, confiant en la solvència econòmica del seu familiar.
Crec que el nostre cronista no recorda o no vol recordar situacions realment alarmants que viu la gent, intentant evitar  fer responsable del que passa al país als nostres governants, com un deure d'homenatge a qui el mana. Ja ho hem afirmat molts cops: qui domina els mitjans té el poder o  les coses que no es diuen no existeixen, i l’Enric practica aquests principis a la perfecció: és un CRONISTA excepcional i amb majúscules.

Comentaris

  1. En temes econòmics al menys, és perdre el temps llegir a aquest home que no enten de res. Llegiu a gent que enten d'aquestes cosses com el Vicenç Navarro, el Alberto Garzón, el Juan Torres, el Paul Krugman, el Joseph Stighliz, el Eduardo Garzón, el Alberto Montero. Tots ells catedràtics i professors d'universitat. Si intentes parlar del que pasa avuí en dia i no menciones certs termes, és que no tens ni p. idea. Termes com "activos tóxicos", "prima de riesgos", "troika", "banco malo", "subprime", etc. Tots aquestos termes tenen que veure amb la crisi inmobiliaria i evidentment tenen culpa tots aquells que van fer d'ella el paradigma de creiximent, sent el principal d'ells el JM Aznar, però sense oblidar al ZP i tots aquells hipòcrites que van defendre la frase que ens ha portat a la ruina: "Los precios de la vivienda no bajarán, a lo sumo se mantendrán". Tots junts van fer creure a la gent en un creiximent cimentat en una bombolla, que com el seu nom indica (bombolla) més prompte que tard tenia que esclatar. La gent que es va creure als polítics, banquers i tecnòcrates mentiders te culpa si, però qui va mentir te més culpa encara. Voler reduir la realitat a ZP, la gent, etc. és típic d'un fanàtic de partit com Belaire i no mereix més consideració.

    ResponElimina
  2. QUÉ DESGRACIA DE PAÍS (seudónimo)
    Este señor es un retrógrado y sus apreciaciones rancias. No le he leído ni una sola apreciación progresista.
    Cuando no se trata de alabar hasta la repugnancia los logros de nuestro Ayuntamiento no sabe qué comentar. Es entonces que sus crónicas son inanes, tópicas e inútiles. Me estoy refiriendo a sus importantes: "La primavera ha venido", "Empiezan las Fiestas de Santa Quiteria", etc. Incluso resalto que estas memeces carecen del mínimo rigor. Como muestra, una colaboración suya titulada: "El sábado cambia la hora"... Bueno, el muy inepto dijo que la hora había que cambiarla ¡¡UNA SEMANA ANTES!! Se equivocó, claro; pero si digo que no es persona apta no es por ganas de insultar, sino porque fue INCAPAZ DE RECTIFICAR, que es lo que nos distingue a los que cometemos errores: los hay que no saben disculparse.
    Yo no sería tan halagador como para llamar a Belaire cronista; prefiero GACETILLERO.
    Insisto: no QUIERO FALTAR AL RESPETO. lo que hago es DEFINIR su trabajo.
    Quédesgraciadepaís , seudónimo

    ResponElimina
  3. Pero la culpa en vuestra por leerle. No os quejéis. Me hace gracia que alguien le lea un artículo de economía. Puedes mirar su artículo y ver como le echa la culpa de la crisis a ZP, al PSOE, a Llamazares, a Hugo Chávez y al Che Guevara; o puedes perder el tiempo en leer a gente que sabe de que va, como por ejemplo, este artículo de Vicenç Navarro:



    LAS CAUSAS REALES DE LOS RECORTES.

    Este artículo señala las causas reales de los recortes de gasto público, incluyendo el gasto público social, que no tienen nada que ver con los argumentos que se están promoviendo en los fórums donde se reproduce la sabiduría convencional. La causa de los recortes es el enorme poder de las instituciones financieras, tanto en el establishment de la Eurozona como en el establishment español.

    Uno de los argumentos que se dan con mayor insistencia para justificar las políticas públicas de recortes de gasto público, incluyendo gasto público social, es que los Estados se están gastando mucho más de lo que pueden hacerlo. Desde esta postura se argumenta que los gastos en pensiones, en sanidad, en educación, en servicios sociales, en escuelas de infancia y una larga lista de transferencias y políticas públicas del Estado del Bienestar han alcanzado dimensiones que no son sostenibles para las arcas del Estado, sean éstas del gobierno central o de las Comunidades Autónomas (CCAA). De acuerdo con tal teoría, el gobierno español ha tomado la decisión de recortar nada menos que 39.000 millones de euros en 2013 que van a afectar muy negativamente a los componentes citados del Estado del Bienestar de España y de sus Comunidades Autónomas, incluyendo Catalunya. Los recortes impuestos por el gobierno central a las CCAA -que son las que gestionan la mayoría de los servicios públicos de tal Estado del Bienestar- representan un ataque frontal (y no hay otra manera de describirlo) a estos servicios públicos, que ya están entre los menos financiados de la UE-15, el grupo de países de nivel de desarrollo semejante al español, incluyendo el catalán. El gasto social (predominantemente público) por habitante en España y en Catalunya está entre los más bajos en tal comunidad. La media de la UE-17 (que es la UE-15 más Eslovaquia y Estonia) fue de 8.030 unidades de poder de compra en 2010, mientras que en España fue de 6.284 y en Catalunya de 6.563. Es decir, que tanto España en su conjunto como Catalunya gastan en protección social aproximadamente una quinta parte menos de lo que gastan los países con semejante nivel de desarrollo.

    El argumento de que nos hemos estado gastando más de lo que podemos gastarnos carece pues de credibilidad científica. Mientras que el nivel de riqueza de España y Catalunya fue el 91% y el 110% del PIB del promedio de la UE-15 respectivamente, el gasto social por habitante fue sólo del 78% y del 82% del promedio de tal comunidad incluyendo también Estonia y Eslovaquia. Tanto España como Catalunya son lo suficientemente ricas como para gastar muchos más recursos de los que gastan en su Estado del Bienestar. Lo que ocurre es que el Estado no los recoge. Los ingresos al Estado y a la Generalitat de Catalunya son más bajos de lo que les correspondería por el nivel de riqueza que tales países tienen. Mírese como se mire, el hecho es que los recortes no pueden justificarse porque nos gastemos demasiado.

    Seguir en: http://www.vnavarro.org/?p=8584

    ResponElimina
  4. Sóc l'autor de l'article. No llig aquest home per apendre, sinò per saber de quines ments es nodreixen els nostres mitjans locals. Pense que és important saber què diuen, per entendre la manipulació de les coses on arriba, supose que sabeu que hi ha gent que no compara entre mitjans per arribar a un criteri i això significa, lamentablement, que només veu les coses tal com ells les presenten. Els hem de llegir per saber contra qui i què estem lluitant. S'ha de reconèixer que ells van en bloc i en això ens porten ventaja.

    ResponElimina
  5. ANDA YA (pseudónimo):
    <<Leyendo las colaboraciones anteriores he sentido la curiosidad de ver qué decía el MCL 964. Me he quedado de piedra. El señor Belaire ha titulado:"LA ACTUALIDAD ES MÁXIMA" Lo primero que me ha venido a la cabeza es que este hombre no escribe en castellano.Según la Real Academia de la Lengua ACTUALIDAD es "el tiempo presente". Es decir, el autor del engendro ha dicho:"El tiempo presente es máximo"...
    Pues muy bien.
    ¿Que por qué llamo ENGENDRO al escrito? Pues en el sentido de la misma Real Academia:"Obra intelectual mal concebida" VEAMOS:
    Ha mezclado:la lluvia, el frío,la Magdalena,,los cultivos,
    la explosión de gas,Chávez y Diego López. Los ha batido bien y los ha servido a sus lectores para que estén bien enterados sin necesidad de leer nada más por ahí.








    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Podeu fer tota mena de comentaris sempre que siguen respectuosos i empreu un llenguatge no despectiu i sense cap insult. Aquells comentaris que no cumplisquen amb això, seran esborrats.

Entrades populars d'aquest blog

CRÍTICA DE LIBROS: "La Orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)", de M. Vargas Llosa

CRÍTICA DE LIBROS: “Volver a dónde” de Antonio Muñoz Molina - 343 págs.

LES VARIETATS LOCALS. Importància del manteniment de la diversitat en les espècies conreades i seguretat alimentària