LES VARIETATS LOCALS. Importància del manteniment de la diversitat en les espècies conreades i seguretat alimentària
A nivell mundial, només 20 espècies de plantes proporcionen el 90% de la energia ingressada per la dieta. Aquestes, que estan distribuïdes per la majoria del món, tenen una base genètica reduïda, ja que la disponibilitat per part del llaurador de diferents varietats de cada conreu és mínima. A més, les possibilitats es limiten a poques varietats que comparteixen la gran majoria dels seus gens i que han estat seleccionades segons criteris de producció en condicions d’alta utilització de fertilitzants i en ambients molt controlats. A més a més, en molts casos s’afegeix la necessitat de la compra dels planters donat que són varietats híbrides i que no permeten l’obtenció de llavors fèrtils, abolint així la selecció de llavors que practicava l’agricultor des del principi de l’agricultura i que va permetre la domesticació de les plantes silvestres, la millora de les seues característiques alimentaries i el desenvolupament de varietats adaptades a les condicions climàtiques de cada zona (veure Taula 1). La conseqüència de la utilització d’aquesta estreta base genètica és que els actuals conreus són molt vulnerables a estressos ambientals (sequeres, escalfament global, etc) i/o biològics (patògens), en la presència dels quals no han estat seleccionats. Per tant, la manca de diversitat es tradueix en una manca d’adaptabilitat, que es coneix com vulnerabilitat genètica. Exemples històrics de les conseqüències de la utilització d’una base genètica reduïda i coneguts per tots són els desastres produïts al cultiu de tarongers pel virus de la tristesa, o l’extermini de la pràctica totalitat de la vinya europea per la plaga de la Fil·loxera a finals del segle XIX, o l’atac de mildiu de la patata que van patir els irlandesos al segle XIX i amb el que 2 milions de ciutadans van morir de fam i molts van haver d’emigrar. En els tres casos, els problemes es van resoldre recorrent no als pesticides ni compostos químics perillosos sinó a la utilització de varietats resistents. En el cas del taronger utilitzant peus de taronger amarg, en el cas de la Fil·loxera amb peus de vinya salvatge del Mississipi americà i en el cas de la patata important varietats resistents dels Andes. Actualment la plaga de la Tuta absoluta està fent malbé tots els conreus de tomaques.
Per aquestos motius, la diversitat genètica en els cultius que mantenen a la major part de la població mundial és la garantia de la seguretat alimentària. Sense aquesta diversitat estem exposats als mateixos riscos que en el passat.
Les varietats tradicionals
Les varietats tradicionals o locals són fruit del procés ininterromput de selecció i millora practicat pels llauradors des de temps ancestrals i estan adaptades a les condicions ambientals de la zona on s’han seleccionat. Els motius pels quals s’han mantingut varien des d’aspectes organolèptics fins a resistència a la sequera, al fred, plagues, adaptació al tipus de sòl o per ser més primerenques o tardanes. El seu manteniment assegura la capacitat per rescatar al cultiu davant qualsevol amenaça. Però no tant sols això, la disponibilitat d’una ampla diversitat de sabors, textures, colors, tamanys i formes enriqueix la nostra taula i cultura, en molts casos lligada als seus aliments. Com a exemple, a Espanya s’han registrat 73 varietats de bleda (Beta vulgaris subsp. vulgaris) i a certes comunitats dels Andes encara cultiven 180 varietats de patates.
Malauradament, la pèrdua de diversitat en els cultius està generalitzada arreu del món, i per donar un exemple es calcula que s’ha perdut vora el 100 % de la diversitat de varietats tradicionals de cereals, les quals suposaven un capital genètic difícilment substituïble. Açò es posa de manifest els anys de sequera, en els que les varietats actualment plantades no es poden ni desenvolupar. A la China, de les 10000 varietats de blat plantades a principis del segle XX, només 1000 sobrevivien al 1970, reducció que també ha afectat a l’Europa occidental. Al Sud-Est asiàtic ja s’han perdut el 90 % de les varietats d’arròs.
És de vital importància catalogar les diferents varietats utilitzades al nostre territori per a la seua conservació i ús pels llauradors que ho desitgen. Així, des de la Colla Ecologista d’Almassora promovem una trobada anual (sent aquest any 2009 la primera edició) per a l’intercanvi de llavors de varietats tradicionals, així com d’informació relacionada amb aquestes.
Els parents silvestres
A més de les espècies domesticades per a l’aprofitament agrícola, encara existeixen a la natura els parents salvatges a partir dels quals es van anar seleccionant, principalment als centres d’origen de cada cultiu. La zona del Mediterrani ha proveït de espècies tan valuoses a la humanitat com el raïm, l’oliva, la carxofa, la remolatxa, la civada i moltes altres, trobant encara els parents salvatges. Moltes vegades apareixen en forma de “males herbes” als marges dels camps i inclús poden tindre pol·linització creuada amb els conreus. A diferència dels parents domesticats, els salvatges han continuat evolucionant a la natura, amb la supervivència dels individus més sans davant els perills que suposen la manca o excés d’aigua, les temperatures extremes i molts han desenvolupat resistències a malalties i plagues que tant de mal causen als cultius. L’aport genètic que poden oferir és per tant molt valuós per a la millora agronòmica.
Sense anar més lluny, la tomaca (Lycopersicon esculentum) s’ha beneficiat d’encreuaments amb espècies salvatges emparentades sense les quals el seu conreu seria molt difícil. Així, L. hirsutum i L. pimpinellifolium li van transferir resistència als fongs, L. chilense, L. peruvianum resistència als virus, L. peruvianum als nemàtodes, L. hirsutum als insectes, L. chmielewskii millores en la qualitat nutricional del fruit i L. cheesmanii adaptació a les condicions ambientals adverses. Inclús un parent salvatge habitant de les costes de les illes Galàpagos s’ha utilitzat per a conferir resistència a la salinitat i s’han aconseguit varietats que es poden regar amb un terç d’aigua de mar.
Nocions per a l’obtenció de llavors de varietats tradicionals
És de vital importància conèixer les peculiaritats reproductives de cada espècie per a poder produir llavors amb valor des del punt de vista de la conservació. En primer lloc cal saber si una espècies és autògama (s’autopol·linitza majoritàriament) o al·lògama (necessita del pol·len d’un altre individu per a la fecundació).
-Espècies autògames més comunes: tomaca, pebrera, encissam, albergínia, pèsol, fava, cigró, bajoca comú, la majoria de cereals etc. Exemples de fruiters com el taronger, nectarina, albercoquer i bresquillera també ho són.
-Espècies al·lògames més comunes: carxofa, carabassa, cogombre, meló d’Alger, col, espinac, safanòria, ceba, remolatxa, raïm, panís, sègol, etc. Entre els fruiters al·lògams destaquem la pomera, perera, plataner, cirerer, figuera, olivera, prunera, ametller, castanyer, avellaner i noguer.
Per aquest motiu haureu observat que és inútil plantar un sol peu de pomera o cirerer si no hi ha pels voltants algun altre exemplar que el puga pol·linitzar.
A més, si es volen guardar llavors per plantar-ne l’any següent i conservar les característiques de la varietat plantada, hem de mantindre certes distàncies entre plantes de diferents varietats per evitar la pol·linització creuada. Aquestes distàncies depenen de si la espècie és autògama o al·lògama. Així, en les tomaques i demés autògames es recomanen 5 m de distància entre diferents varietats, encara que en molts casos es poden reduir. En el cas de les al·lògames com les cols, la distància recomanada són 600 m. Hi ha altres que encara que són autógames poden ser fàcilment pol·linitzades per altres, com les albergínies i la distància és de 100 m.
Nocions de conservació de llavors
Les condicions d’emmagatzemament depenen de si les llavors pertanyen a les anomenades “ortodoxes”, resistents al dessecament i al fred o a espècies de regions més càlides o temperades, freqüentment suculentes i sense fase latent (inactiva) i que les anomenem “recalcitrants” (aquestes són una excepció a les nostres latituds, encara que hi ha algunes d’introduïdes, com el alvocat). Aquestes no es poden mantindre vives a baixes temperatures i/o deshidratades.
La gran majoria són ortodoxes, i s’ajusten a la “regla de Harrington”, segons la qual, la longevitat d’una llavor es dobla per cada reducció de 5ºC en la temperatura o per cada reducció de l’1% en el contingut d’humitat. Per aquest motiu en el principals bancs de llavors es conserven a -18ºC i amb un contingut d’humitat del 5-6%, condicions que asseguren una viabilitat del 85% durant 10 i fins a 20 anys. Sense arribar a aquests extrems, podem conservar les llavors a la nostra casa a dins de la nevera si prèviament les dessequem lo suficient i mantindre així alta viabilitat durant uns anys.
Per a moltes espècies, les llavors ja tenen continguts d’humitat baixa. Per a les demés, com les presents a les tomaques, cal extreure-les, rentar-les en un colador, i després distribuir-les en una fina capa sobre paper absorbent. Posteriorment cal assecar-les a l’ombra durant uns 3 dies (o més si les llavors són grans) o si es disposen es poden utilitzar contenidors amb silica gel.
Per altra banda, si no es disposa de fred, es poden conservar a temperatures d’uns 20 ºC si es dessequen fins a humitat ultra-baixa entre el 2-3%.
No cal oblidar que altres cultius es propaguen vegetativament, és a dir, per parts de la planta mare, com amb les carxofes, els plàtans, les patates, les maduixes o els alls.
En general, a tots els propàguls capaços de regenerar una planta, siguen llavors o fragments de la planta, se’ls anomena amb el mot germoplasma.
Accions de la Colla Ecologista d’Almassora:
-Trobada d’intercanvi de llavors locals i la seua catalogació.
-Curs de producció selecció i millora de varietats locals en agricultura ecològica
-Curs d’agricultura ecològica
-Col·laboració amb el Banc de Germoplasma de la Comunitat Valenciana (COMAV)
Per aquestos motius, la diversitat genètica en els cultius que mantenen a la major part de la població mundial és la garantia de la seguretat alimentària. Sense aquesta diversitat estem exposats als mateixos riscos que en el passat.
Les varietats tradicionals
Les varietats tradicionals o locals són fruit del procés ininterromput de selecció i millora practicat pels llauradors des de temps ancestrals i estan adaptades a les condicions ambientals de la zona on s’han seleccionat. Els motius pels quals s’han mantingut varien des d’aspectes organolèptics fins a resistència a la sequera, al fred, plagues, adaptació al tipus de sòl o per ser més primerenques o tardanes. El seu manteniment assegura la capacitat per rescatar al cultiu davant qualsevol amenaça. Però no tant sols això, la disponibilitat d’una ampla diversitat de sabors, textures, colors, tamanys i formes enriqueix la nostra taula i cultura, en molts casos lligada als seus aliments. Com a exemple, a Espanya s’han registrat 73 varietats de bleda (Beta vulgaris subsp. vulgaris) i a certes comunitats dels Andes encara cultiven 180 varietats de patates.
Malauradament, la pèrdua de diversitat en els cultius està generalitzada arreu del món, i per donar un exemple es calcula que s’ha perdut vora el 100 % de la diversitat de varietats tradicionals de cereals, les quals suposaven un capital genètic difícilment substituïble. Açò es posa de manifest els anys de sequera, en els que les varietats actualment plantades no es poden ni desenvolupar. A la China, de les 10000 varietats de blat plantades a principis del segle XX, només 1000 sobrevivien al 1970, reducció que també ha afectat a l’Europa occidental. Al Sud-Est asiàtic ja s’han perdut el 90 % de les varietats d’arròs.
És de vital importància catalogar les diferents varietats utilitzades al nostre territori per a la seua conservació i ús pels llauradors que ho desitgen. Així, des de la Colla Ecologista d’Almassora promovem una trobada anual (sent aquest any 2009 la primera edició) per a l’intercanvi de llavors de varietats tradicionals, així com d’informació relacionada amb aquestes.
Els parents silvestres
A més de les espècies domesticades per a l’aprofitament agrícola, encara existeixen a la natura els parents salvatges a partir dels quals es van anar seleccionant, principalment als centres d’origen de cada cultiu. La zona del Mediterrani ha proveït de espècies tan valuoses a la humanitat com el raïm, l’oliva, la carxofa, la remolatxa, la civada i moltes altres, trobant encara els parents salvatges. Moltes vegades apareixen en forma de “males herbes” als marges dels camps i inclús poden tindre pol·linització creuada amb els conreus. A diferència dels parents domesticats, els salvatges han continuat evolucionant a la natura, amb la supervivència dels individus més sans davant els perills que suposen la manca o excés d’aigua, les temperatures extremes i molts han desenvolupat resistències a malalties i plagues que tant de mal causen als cultius. L’aport genètic que poden oferir és per tant molt valuós per a la millora agronòmica.
Sense anar més lluny, la tomaca (Lycopersicon esculentum) s’ha beneficiat d’encreuaments amb espècies salvatges emparentades sense les quals el seu conreu seria molt difícil. Així, L. hirsutum i L. pimpinellifolium li van transferir resistència als fongs, L. chilense, L. peruvianum resistència als virus, L. peruvianum als nemàtodes, L. hirsutum als insectes, L. chmielewskii millores en la qualitat nutricional del fruit i L. cheesmanii adaptació a les condicions ambientals adverses. Inclús un parent salvatge habitant de les costes de les illes Galàpagos s’ha utilitzat per a conferir resistència a la salinitat i s’han aconseguit varietats que es poden regar amb un terç d’aigua de mar.
Nocions per a l’obtenció de llavors de varietats tradicionals
És de vital importància conèixer les peculiaritats reproductives de cada espècie per a poder produir llavors amb valor des del punt de vista de la conservació. En primer lloc cal saber si una espècies és autògama (s’autopol·linitza majoritàriament) o al·lògama (necessita del pol·len d’un altre individu per a la fecundació).
-Espècies autògames més comunes: tomaca, pebrera, encissam, albergínia, pèsol, fava, cigró, bajoca comú, la majoria de cereals etc. Exemples de fruiters com el taronger, nectarina, albercoquer i bresquillera també ho són.
-Espècies al·lògames més comunes: carxofa, carabassa, cogombre, meló d’Alger, col, espinac, safanòria, ceba, remolatxa, raïm, panís, sègol, etc. Entre els fruiters al·lògams destaquem la pomera, perera, plataner, cirerer, figuera, olivera, prunera, ametller, castanyer, avellaner i noguer.
Per aquest motiu haureu observat que és inútil plantar un sol peu de pomera o cirerer si no hi ha pels voltants algun altre exemplar que el puga pol·linitzar.
A més, si es volen guardar llavors per plantar-ne l’any següent i conservar les característiques de la varietat plantada, hem de mantindre certes distàncies entre plantes de diferents varietats per evitar la pol·linització creuada. Aquestes distàncies depenen de si la espècie és autògama o al·lògama. Així, en les tomaques i demés autògames es recomanen 5 m de distància entre diferents varietats, encara que en molts casos es poden reduir. En el cas de les al·lògames com les cols, la distància recomanada són 600 m. Hi ha altres que encara que són autógames poden ser fàcilment pol·linitzades per altres, com les albergínies i la distància és de 100 m.
Nocions de conservació de llavors
Les condicions d’emmagatzemament depenen de si les llavors pertanyen a les anomenades “ortodoxes”, resistents al dessecament i al fred o a espècies de regions més càlides o temperades, freqüentment suculentes i sense fase latent (inactiva) i que les anomenem “recalcitrants” (aquestes són una excepció a les nostres latituds, encara que hi ha algunes d’introduïdes, com el alvocat). Aquestes no es poden mantindre vives a baixes temperatures i/o deshidratades.
La gran majoria són ortodoxes, i s’ajusten a la “regla de Harrington”, segons la qual, la longevitat d’una llavor es dobla per cada reducció de 5ºC en la temperatura o per cada reducció de l’1% en el contingut d’humitat. Per aquest motiu en el principals bancs de llavors es conserven a -18ºC i amb un contingut d’humitat del 5-6%, condicions que asseguren una viabilitat del 85% durant 10 i fins a 20 anys. Sense arribar a aquests extrems, podem conservar les llavors a la nostra casa a dins de la nevera si prèviament les dessequem lo suficient i mantindre així alta viabilitat durant uns anys.
Per a moltes espècies, les llavors ja tenen continguts d’humitat baixa. Per a les demés, com les presents a les tomaques, cal extreure-les, rentar-les en un colador, i després distribuir-les en una fina capa sobre paper absorbent. Posteriorment cal assecar-les a l’ombra durant uns 3 dies (o més si les llavors són grans) o si es disposen es poden utilitzar contenidors amb silica gel.
Per altra banda, si no es disposa de fred, es poden conservar a temperatures d’uns 20 ºC si es dessequen fins a humitat ultra-baixa entre el 2-3%.
No cal oblidar que altres cultius es propaguen vegetativament, és a dir, per parts de la planta mare, com amb les carxofes, els plàtans, les patates, les maduixes o els alls.
En general, a tots els propàguls capaços de regenerar una planta, siguen llavors o fragments de la planta, se’ls anomena amb el mot germoplasma.
Accions de la Colla Ecologista d’Almassora:
-Trobada d’intercanvi de llavors locals i la seua catalogació.
-Curs de producció selecció i millora de varietats locals en agricultura ecològica
-Curs d’agricultura ecològica
-Col·laboració amb el Banc de Germoplasma de la Comunitat Valenciana (COMAV)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Podeu fer tota mena de comentaris sempre que siguen respectuosos i empreu un llenguatge no despectiu i sense cap insult. Aquells comentaris que no cumplisquen amb això, seran esborrats.