Desaparéixer

El dia 8 de març de 2018 es recordarà com la primera vaga feminista de la Història d'Espanya, amb un èxit sense precedents. Els carrers i places de desenes de ciutats es van omplir de crits i pancartes reivindicatives amb l'objectiu de  visibilitzar un greu problema social que el nostre país encara no ha afrontat seriosament, tot i els tímids moviments jurídics dels darrers anys (sobretot, al País Valencià). La bretxa salarial que des de mols àmbits encara es preten negar, ocultar i, per suposat, silenciar, és una més de les raons que justificaven una vaga. El maltractament psicosocial que pateixen milers de dones només pel simple fet de ser dona; la violència estructural practicada de manera sistemàtica; la indefensió de les víctimes; la discriminació de gènere; l'acòs i assetjament; la cosificació general de la dona són altres arguments que avalaven, si més no, la realització d'una protesta massiva.

En aquest cas, el millor que podíem fer els homes era desaparéixer. Jo estava disposat a fer la vaga per solidaritat però en escoltar fa una setmana les paraules apassionades d'una sindicalista que ens demanava una col·laboració molt concreta i específica vaig adonar-me'n quin devia ser el meu paper. Potser, discrepe de l'estratègia però vaig comprendre i vaig empatitzar de seguida amb la causa i vaig decidir fer-ne cas. Aleshores, ahir vaig desaparéixer de l'esfera pública: no vaig ser visible a les xarxes; no vaig anar a comprar; vaig recolzar la meua companya més si cap del que ho faig cada dia; i només vaig anar a treballar perquè és el que me va demanar el col·lectiu convocant. 

Amb tot i les meues reticències he arribat a la conclusió que amb un dia no és suficient. Precisament,  la vaga integral d'ahir pretenia demostrar que si elles deixaven de fer el seu treball i el que la societat masclista els ha encolomat des de fa segles, el món s'aturaria... i així va passar. En aquest sentit, les coses canvien poc a poc però de manera implacable i aquest procés d'alliberament definitiu de les dones ja no l'apara ningú. És possible que hi haja avanços i retrocessos; que hi haja gent que negue la realitat i mire cap a un altre costat però el que és ben cert és el clam de justícia que es va escoltar ahir.

Segurament, la gent està farta de vore com les nostres elits han esgotat el país, incapaces d'engegar un projecte integrador (en tots els sentits) que desperte il·lusions i passions, i per això ha tornat novament a eixir al carrer de manera aclaparadora. Primer, l'estudiantat; després, les persones majors jubilades; ara les dones; demà un altre grup social.

Tant de bo, el protagonisme d'ahir siga només el començament. Per això, es necessitaran mesures decidides i efectives que deuen ser contundents per acabar amb aquesta lacra anacrònica del masclisme. Només amb educació es capgirarà la situació. Esperem treballar de valent, cada persona des del seu àmbit, per aconseguir l'equiparació de gènere que tant ens lastra com a societat. 

Desaparéixer per a que nigú desaparega. Ací està el quid de la qüestió. Si és precís, ho farem més vegades. Una possible eixida seria posar en pràctica de manera més generalitzada la discriminació positiva perquè quan el sistema no fa possible la igualtat s'ha de forçar la situació. Estem farts del mantra liberal que diu: cap quota; els més capacitats... i resulta que sempre són homes. Mireu qualsevol foto d'actes socioeconòmics, culturals o polítics i sempre voreu una majoria aclaparadora d'homes. Això s'ha d'acabar.

Desapareguem, doncs, sempre que siga necessari.