S'acaba l'estiu...

S’acaba l’estiu; arribarà setembre i (esperem) una mica de tranquil·litat. No ho sé perquè siga professor sinó perquè al cantó de casa hi ha un casal d’amics jovenets (la majoria dels quals deuen ser menors) que des de l’1 de juliol, s’han reunit tots els dies normalment a partir de les 22.00 h. Aquestes trobades diàries, lluny de ser ordenades i relaxades s’han convertit en unes llargues sessions de crits, brams, insults i raonaments en veu alta (molt alta) que s’han anat animant per dies i moments, sobretot quan estaven tots junts (xics i xiques) quan ells semblen tindre un to de veu més potent.

A banda dels sons humans, el veïnat també hem pogut escoltar la música ambiental que ha amenitzat quasi totes les vetlades (bàsicament, acústica de percussió). Amb tota probabilitat, el boom-boom-boom és un dels requisits per a que funcionen aquestes assemblees juvenils perquè, si pel que siga, ha deixat de sonar uns segons la música, algú, des del carrer, no ha dubtat en reclamar: ¿Fulano, por qué has apagado la puta radio?

A principi de l’estiu, ja intuíem que les trobades es repetirien fins el començament del nou curs. Aquest auguri no plantejava bones perspectives de convivència, la veritat, perquè conciliar l’esbarjo adolescent nocturn amb el de la resta del veïnat esdevé contraposat. De fet, algunes nits hem hagut de renunciar al nostre esbarjo (lectura, televisió) i hem hagut de sacrificar algunes hores de son pel soroll del carrer [la calor obliga a tindre les finestres obertes].

El problema, que ha anat a més i s’ha intensificat durant l’agost (les vetllades nocturnes s’han allargat i diversificat amb presència de: partides de cartes; jocs de baló; persecució de paneroles; discussions sobre banderes; i brutícia i restes dels encontres noctàmbuls), suscita una reflexió sobre l’actual model de diversió perpètua dels joves i adolescents, molt estés a les nostres terres durant l’última dècada. Aquest estàndard generalitzat de festa ha fet que s’hagen disseminat de tal manera els locals privats (llogats, habitualment, per preus astronòmics) que les molèsties afecten a molta gent i durant èpoques de l’any com l’estiu.

Els protagonistes, quasi sempre són joves (molts, menors d’edat) que durant el dia no fan res i de nit desperten, generalment, allunyats de les cases familiars de manera que els seus pares i mares no escolten els esclats de recreació i bauxa de la seua jovenalla. La majoria de vegades, són les mateixes famílies les còmplices de la proliferació d’aquestos locals de festa incessant en proveir-los de beguda i menjar o simplement en finançar els costos del lloguer.

Alguns d’aquestos casals, poden arribar a ser focus de problemes socials, fins i tot, greus. Unes vegades, els locals s’utilitzen com a llocs d’intercanvi de substàncies il·legals. Altres, són llocs generadors d’escombraries de tot tipus (matalaps, mobles, electrodomèstics i grans residus) que van a parar als contenidors verds del cantó més proper. En fi, nuclis de marginalitat potencial si no s’hi actua.

I, les solucions no són fàcils. Podem pensar: crideu a la policia i problema acabat. Aleshores, una patrulla es personarà en el lloc dels fets; els demanarà que deixen d’escandalitzar; els joves els faran cas... fins demà que tornarà a començar la roda. Si hi ha molta insistència per part del veïnat, la marabunta jove abandonarà el casal però marxaran a un altre lloc. I el problema es traslladarà de lloc però no es solucionarà perquè el handicap està en el model.

Vos imagineu que en ma casa, amb les finestres obertes, connectara la televisió a uns bafles i els encarara al balcó al volum màxim? O que convidara als meus amics a sopar “totes les nits de l’estiu” i ens posarem al balcó a parlar fort i amb la música dels 90 a tota llet? Veritat que no tindria sentit?

El model de diversió que no respecta la intimitat dels altres i no té límits mostra una societat malalta amb una mancança bàsica: els respecte. Nosaltres, hem decidit moltes nits apagar la televisió o deixar de llegir o adormir-nos a altes hores. En realitat, no tinc arguments morals per encarar-me als adolescents i demanar-los que no molesten perquè de més jove jo també he molestat (segur)... encara que les molèsties que causàvem els joves de fa 20 anys es concentraven els caps de setmana.

Efectivament, és això. No puc imposar un sistema de diversió específic ni tan sols no puc demanar que no tinguen un casal. No obstant, la permissivitat té certs límits: tolerància a festes; tolerància en dies assenyalats; fins i tot, tolerància els caps de setmana però, sempre? Tots els dies?

Segurament, som còmplices del sistema per la nostra paciència però algú hauria d’advertir-los que quan una persona es diverteix no pot molestar a una altra perquè en eixe moment deixa d’haver convivència i comença un conflicte.

A Almassora, hi ha moltes confrontacions d’aquest tipus que no es solucionaran i van a més perquè ara ja no es circumscriuen a la Vila sinó que ocupen altres llocs del poble. Estaria bé començar a establir normes clares que implicaren tota la societat. Caldria conscienciar la gent dels problemes derivats d’aquest model de diversió perpètua perquè quan ens esclate potser és massa tard.