El segle XXI: un plagi del segle XX?


La Història del segle XXI a Espanya comença a assemblar-se perillosament a la del segle XX. Escric aquesta reflexió l’endemà que l’extrema dreta espanyola presentara les seues credencials electorals davant d’un auditori aparentment multitudinari. Escric el mateix dia que han aparegut a l’entrada de la ciutat de València una sèrie de ninots vestits amb l’estelada i penjats a manera d’amenaça macabra impensable en una societat civilitzada. Escric, en fi, la vespra del 9 d’octubre en que al País Valencià celebrem la nostra festa major per commemorar la presa de la capital per Jaume I el 1238, tret d’eixida del que poc després seria el Regne de València.

Massa esdeveniments per a un temps especialment tens i dolorós perquè tinc la sensació de que estem vivint moments pareguts als que els nostres avantpassats ja van patir. Si més no, com durant la primera part del segle XX, molts d’ells van passar desapercebuts però potser mantenen connexions que cal, almenys, assenyalar.
Efectivament, d’una banda, l’extrema dreta espanyola acaba d’irrompre, reaccionària, desbocada i sense complexos en el panorama electoral de cara als comicis de 2019 de la mateixa manera que ho va fer als anys 30 del segle XX per fer esclatar la República des de dins. El seu missatge (i hi ha molta gent que no ho vol veure) és falsari, ple d’odi, de mentides i de postveritat i pretén recuperar el terreny perdut a base de la manipulació de la realitat i ocultant el seu objectiu últim.
D’altra banda, la pseudoesquerra moderadíssima no s’atreveix a defensar els seus principis bàsics i matisa, matisa i matisa el seu missatge per acabar perdent-se en un mar de dubtes que no porten enlloc. Igual com els partits polítics que van liderar la democràcia els anys 30 van ser incapaços de canalitzar tants segles de retràs i aconseguir una transformació efectiva i duradora, aquesta esquerra moderna no és capaç d’articular un projecte il·lusionant. Es preocupa més de recollir el recolzament de qui no toca que de les classes populars necessitades, ara com abans, d’igualtat d’oportunitats, de treball, de recursos, d’educació, de sanitat, de serveis públics de qualitat... de dignitat.
Tanmateix, les regions perifèriques continuen reivindicant-se mentre l’Estat mira a un altre costat. L’encaix és difícil perquè una part, gens menyspreable, de regions històriques reclamen ara com el segle passat una descentralització efectiva que sembla no arribar mai. Ara és una part important de Catalunya, qui desafia la sobirania i això ha despertat una forta reacció de l’Estat que no tolera cap envit i les posicions són molt properes al trencament i l’enfrontament.
En definitiva, Espanya, com el segle passat, es dessagna en una orgia inacabable de les elits presumptuoses i egoistes que no han tingut prou enriquint-se fins l’extenuació durant la crisi, a costa de la majoria de gent (que no té cap possibilitat de viure dignament) i encara volen furgar més aturant qualsevol iniciativa de prosperitat. Ho tenen tot lligat i ben lligat, i es neguen a compartir els seus beneficis. Per això, patrocinen i financen les maniobres de distracció que els mitjans i els polítics mercenaris ofereixen a una societat majoritàriament poc alfabetitzada en els assumptes públics, amb escàs esperit crític i, com dèiem abans, molt necessitada... Igual que al segle XX.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Hemos creado un monstruo...

Esperances en un món masclista

Lectura geopolítica del Concert d'Any Nou (reedició)