El segle XXI: un plagi del segle XX?
La Història
del segle XXI a Espanya comença a assemblar-se perillosament a la del segle XX.
Escric aquesta reflexió l’endemà que l’extrema dreta espanyola presentara les
seues credencials electorals davant d’un auditori aparentment multitudinari.
Escric el mateix dia que han aparegut a l’entrada de la ciutat de València una
sèrie de ninots vestits amb l’estelada i penjats a manera d’amenaça macabra
impensable en una societat civilitzada. Escric, en fi, la vespra del 9 d’octubre
en que al País Valencià celebrem la nostra festa major per commemorar la presa
de la capital per Jaume I el 1238, tret d’eixida del que poc després seria el Regne
de València.
Massa
esdeveniments per a un temps especialment tens i dolorós perquè tinc la
sensació de que estem vivint moments pareguts als que els nostres avantpassats
ja van patir. Si més no, com durant la primera part del segle XX, molts d’ells
van passar desapercebuts però potser mantenen connexions que cal, almenys,
assenyalar.
Efectivament,
d’una banda, l’extrema dreta espanyola acaba d’irrompre, reaccionària,
desbocada i sense complexos en el panorama electoral de cara als comicis de 2019
de la mateixa manera que ho va fer als anys 30 del segle XX per fer esclatar la
República des de dins. El seu missatge (i hi ha molta gent que no ho vol veure)
és falsari, ple d’odi, de mentides i de postveritat i pretén recuperar el
terreny perdut a base de la manipulació de la realitat i ocultant el seu
objectiu últim.
D’altra
banda, la pseudoesquerra moderadíssima no s’atreveix a defensar els seus
principis bàsics i matisa, matisa i matisa el seu missatge per acabar
perdent-se en un mar de dubtes que no porten enlloc. Igual com els partits
polítics que van liderar la democràcia els anys 30 van ser incapaços de
canalitzar tants segles de retràs i aconseguir una transformació efectiva i
duradora, aquesta esquerra moderna no és capaç d’articular un projecte
il·lusionant. Es preocupa més de recollir el recolzament de qui no toca que de les
classes populars necessitades, ara com abans, d’igualtat d’oportunitats, de treball,
de recursos, d’educació, de sanitat, de serveis públics de qualitat... de
dignitat.
Tanmateix,
les regions perifèriques continuen reivindicant-se mentre l’Estat mira a un
altre costat. L’encaix és difícil perquè una part, gens menyspreable, de
regions històriques reclamen ara com el segle passat una descentralització
efectiva que sembla no arribar mai. Ara és una part important de Catalunya, qui
desafia la sobirania i això ha despertat una forta reacció de l’Estat que no
tolera cap envit i les posicions són molt properes al trencament i l’enfrontament.
En definitiva,
Espanya, com el segle passat, es dessagna en una orgia inacabable de les elits presumptuoses
i egoistes que no han tingut prou enriquint-se fins l’extenuació durant la
crisi, a costa de la majoria de gent (que no té cap possibilitat de viure
dignament) i encara volen furgar més aturant qualsevol iniciativa de
prosperitat. Ho tenen tot lligat i ben lligat, i es neguen a compartir els seus
beneficis. Per això, patrocinen i financen les maniobres de distracció que els
mitjans i els polítics mercenaris ofereixen a una societat majoritàriament poc
alfabetitzada en els assumptes públics, amb escàs esperit crític i, com dèiem
abans, molt necessitada... Igual que al segle XX.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Podeu fer tota mena de comentaris sempre que siguen respectuosos i empreu un llenguatge no despectiu i sense cap insult. Aquells comentaris que no cumplisquen amb això, seran esborrats.