Ràbies, tristors, llàgrimes i esperances al final de 2018

Demà comença l'hivern però no vull parlar de l'inici de l'estació meteorològica sinó d'un hivern metafòric; una gelor que s'ha apropiat d'aquest Estat que anomenem Espanya i que hui he pogut viure en primera persona. No m'ha passat res en especial però he experimentat tres sensacions que recorden molt l'hivern (fred, al principi; calma gèlida, després; i suavització preprimaveral, al final) mentre tractava d'informar-me sobre què havia passat en les darreres hores al món. 

[Avís: fa temps que no m'informe pels mitjans tradicionals. Els meus costums han canviat. Ara la meua font d'informació principal és Twitter -l'altra, Àpunt-; millor dit, la gent que comparteix notícies a Twitter. Sempre hi ha, evidentment, enllaços als grans mitjans però la selecció la faig segons m'interessa a cada moment. És clar que Twitter ha esdevingut una xarxa molt tòxica perquè cada vegada és més difícil discernir la realitat de les notícies falses però, alhora, és un repte individual i enorme fer diàriament l'exercici de triatge informatiu i m'encanta fer-ho].
Primer, he sentit ràbia en tornar a llegir un tuit de Toni Cantó, l'aspirant oficiós del partit Ciudadanos a presidir la Generalitat Valenciana, que m'ha fet perdre l'oremus. Fa pocs dies ja fa escriure criticant al síndic socialista Manolo Mata que, a propòsit de l'abstenció de Ciudadanos sobre la reforma de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana en el Congrés, havia proposat (metafòricament) que Cantó i Rivera foren considerats persones non grates a la nostra terra. Hui ha tornat a insistir fent-se ressò d'una iniciativa a Les Corts que pretenia vincular una crítica pel canvi de criteri en un assumpte valencià de primera magnitud al secessionisme català. L'estupor apareix quan en els seus missatges no fa menció a aquesta dualitat del vot (a València, una cosa; a Madrid, una diferent) i presenta les declaracions de Mata com si estigueren relacionades amb el procés català. Això és el que dol: la falta de valentia en defensar la seua pròpia postura política i tractar la ciutadania d'estúpida. Pensem que la gent llig notícies i opinions de personatges públics i, en principi, no tindria perquè dubtar del què diuen. I ells se n'aprofiten de la poca tradició a contrastar de la gent. El problema és que entre les persones que lligen les seues falsedats hi ha qui vol corroborar la font i confirmar la veracitat. El disgust és major perquè sabem que qui difon mitges veritats o falsedats ho fa conscientment i amb voluntat d'aprofirtar-se de la ingenuitat massiva. Això ho fa tot, si més no, més mesquí.
Després, he patit tristor en vore la gravació d'un fragment de l'enterrament de Timoteo Mendieta un sindicalista afusellat pel franquisme fa 78 anys. Les llàgrimes han saltat dels meus ulls i s'han enfilat per les meues galtes en posar-me en la pell de la seua filla Ascensión, una dona ja molt major que per fi ha pogut enterrar dignament el seu pare després d'un calvari massa llarg. Les llàgrimes eren per l'emoció de l'acte i per les desenes de milers de famílies espanyoles que encara no han pogut trobar els seus avantpassats. Però les llàgrimes també eren de ràbia apagada perquè dol viure en un Estat tan cruel com l'espanyol que ha perpetrat un patiment tan gran a una família, a tantes famílies. No és just no poder enterrar als nostres majors. Eixa és precisament una de les diferències entre l'espècie humana i els animals: el record digne dels nostres avantpassats. Aquelles persones que impedixen exercir aquest dret humà no mereixen cap consideració.
Finalment, he tingut esperança en vore un anunci de Land Rover (per promocionar el Nadal) on podem vore a una parella de persones majors (Juan i Sinforosa) que viuen a La Estrella, un poble "quasi" abandonat en el límit entre Castelló i Terol. Jo he dormit allí, de jove, entre puses i silencis quan l'Ateneu Jove d'Almassora era un projecte il·lusionant de joves somniadors que organitzàvem excursions a la muntanya sense cap altre desig que gaudir de la natura. Land Rover (ni cap marca comercial) mai aconseguirà arribar. Podran il·luminar tot el poble però no el coneixeran perquè, malgrat tot, malgrat l'abandonament i discriminació del món rural espanyol; malgrat aquestes grans empreses que només busquen un escenari bucòlic ple d'èpica per a vendre el seu producte sense preocupar-se del desaprofitament territorial i paisatgístic a que ens veiem abocats; malgrat tot, dic, encara perviuen llocs meravellosos com  aquest en espera de ser repoblats i reutilitzats.
En fi. La ràbia, la tristor i l'esperança podria haver-la sentit per altres qüestions d'actualitat però he preferit destacar a aquestes. Les altres, les violències masclistes; les previolències de demà a Catalunya; l'acabament de la vaga de fam; la indefensió de la taronja valenciana davant la competència de la sud-africana per causa de la demagògia dels partits que diuen defensar-la i l'han traït; l'ascens de l'ultradreta; les punyalades traperes de gent propera; i moltes més les deixarem per un altre moment.
Me quede amb l'esperança de que les llàgrimes no seran debades i serviran de revulsiu.
Gaudiu del final d'any!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A propòsit del 167

CRITICA DE LIBROS. “Mis rincones oscuros”, de James ELLROY

Els guardians de la democràcia