LA REFLEXIÓ DEL DIVENDRES. El col·lapse que vorem

A penes portem dues setmanes de 2021 i ja han passat tantes desgràcies i calamitats, que ens podríem aventurar a considerar-lo pitjor que 2020. Temps al temps: un rebrot catastròfic de la pandèmia, un temporal de neu i un temporal de mar, diversos terratrèmols, un colp d'Estat als EUA, una explosió d'una subestació elèctrica a Almassora... són esdeveniments més propis de la sèrie distòpica "El col·lapse" que una altra cosa. Però la realitat és tossuda i sempre ens passa per damunt. Siga com siga, amb aquesta reflexió de divendres m'agradaria fer notar l'existència d'un fil conductor que enllaça alguns d’eixos esdeveniments excepcionals i que ens fan mirar amb preocupació el futur. Ja fa temps que el nostre sistema social s'ha fracturat i difícilment tornarà a trobar l'equilibri si no hi ha un viratge radical [i no n’hi haurà].

En aquest sentit, podríem dir que la majoria dels fets relacionats adés, si més no les seues conseqüències, són la demostració (per enèsima vegada) de la incapacitat manifesta dels poders públics en atendre correctament la ciutadania i donar una resposta satisfactòria a les seues necessitats. I no és que no vullguen.... En general, podríem dir que, una vegada més, l'administració pública és incapaç de servir a la majoria de la població perquè es troba hostatge d'una minoria, que fa i desfà al seu antull. La conseqüència d'això és la desaparició de l'Estat, en alguns casos; la seua dilució, en altres; o la cessió de responsabilitats a ens particulars, als quals invoca com si hagueren d'assumir competències que no els corresponen. I, quan això ocorre, s'ha sobrepassat un punt de no retorn difícilment justificable. 

Anem a pams. Centrem la nostra atenció, primer, en la pandèmia. Assistim, atònits, estos primers dies de l'any a la fallida de la gestió pública i de la planificació que ens aboca a la improvisació, amb unes conseqüències nefastes per al conjunt de la societat. La nostra estupefacció es manifesta quan observem com els pressupostos públics ja no són útils i només porten uns dies vigents perquè, els governs no han estat capaços de preveure (sic) les emergències sanitàries que requereixen prendre mesures restrictives de l'activitat econòmica i, ara, els toca habilitar partides extraordinàries per ajudar a pal·liar pèrdues. La pregunta és clara: no han tingut 10 mesos per dissenyar uns pressupostos autènticament d'emergència? No. Perquè deuen tindre altres prioritats (les quals tampoc no expliquen).

Deurien d'haver previst el pitjor escenari (aquest que estem vivint) i haver elaborat uns pressupostos d'excepció, eliminant partides supèrflues i incrementant els recursos destinats als sectors econòmics més vulnerables (bars, restaurants, turisme, cultura) però no ara, a corre-cuita, sinó abans. I deurien haver incrementat els impostos a les rendes més altes, i molt, encara que fora excepcionalment. Deurien haver convocat a les grans fortunes (Juans, Amancios, Florentinos, Anes...) i haver-los demanat diners per reactivar les xicotetes empreses i ajudar als treballadors. I, si calia, fer-se fotos amb ells i, fins i tot, adular-los però només després de que amollaren els calés. Perquè, clar, ara ens trobem que els governs diuen que ajudaran als sectors més fotuts però no expliquen com; ni quants diners destinaran a cadascú; ni quins tràmits s’hauran de fer; ni quan es farà el repartiment; ni qui  hi tindrà dret. I això, crea inseguretat i desconfiança. I la desconfiança, provoca malestar. I el malestar, reaccions imprevistes. I les reaccions imprevistes, vots inconscients. I d'ahí a l'extrema dreta governant, només hi ha un pas. 

Un altre focus de l’actualitat és el temporal de neu. Sobretot, la gestió que ha fet Madrid, on ha tornat a passar com quan es va enfonsar el Prestige: els poders públics de la Comunitat, que tenen les competències, han defugit de la seua responsabilitat i han abandonat a la gent a la seua sort. Fins i tot, han fet fugina de les seues funcions de netejar els carrers i, en un exercici de populisme al més pur estil sud-americà, les autoritats han apel·lat a les eines individuals de les famílies (pales) per a buidar l’asfalt de neu. Molta gent, s'ha hagut d'organitzar al marge de les autoritats i de manera voluntària, una actuació molt més pròpia d’alguns estats africans les últimes dècades. Quasi una setmana després, per exemple, molts col·legis no han obert les seues portes perquè l’administració no ha fet la seua feina i ha deixat desassistida a una gran part de la població.

El següent dels esdeveniments destacable, és ben a prop nostre; concretament, a la nostra platja. I aquest cas és una mostra clara de com les administracions més properes a la ciutadania tampoc no governen defensant els interessos de la majoria sinó uns altres. I és que, a cada temporal marítim, les destrosses són sempre quantioses i la solució no arriba mai. És igual el color del govern de torn, la mar se n’ix i ningú sembla tindre una solució. I mentrestant, el nostre poble sol ser un dels més perjudicats. Tot el món sap qui és el responsable, però ningú assenyala el culpable (ningú rellevant, vull dir). La primera institució d’Almassora (que és qui hauria de liderar les queixes) mira amb condescendència aquest problema greu i no ha plantat cara encara mai al Port de Castelló. Fa molts anys que la bona voluntat deuria haver acabat però cada vegada que la mar s’enfureix, el nostre litoral cau en desgràcia. La deixadesa i la falta de valentia política han fet que, els gestors del Port, ara, ens consideren només una broma. En algun moment, s’haurà de plantar cara perquè l’únic responsable del nostre retrocés és el Port (i el polígon del Serrallo) i no sembla que quede clar. S’ha de liderar una oposició frontal clara i honesta, com ja han fet altres municipis valencians. No es pot tolerar que alqueries que fa un segle estaven a centenars de metres de la mar, ara estiguen en primera línia i estiguen amenaçades any rere any mentre els beneficis del Port no es reparteixen.

L’últim fet destacable, a nivell local, és l’incendi de l’estació elèctrica del carrer Santa Creu d’Almassora que va deixar sense llum a desenes de vivendes fa uns dies. Incidents d’aquestos poden passar; res a dir. Però, és precisament quan més es necessita la llum (en plena onada de fred amb temperatures extremadament baixes) quan els problemes es manifesten, per les raons que siga: falta de manteniment, falta de previsió, obsolescència de les instal·lacions, etc. I, com diríem col·loquialment, a pagar-ho, pebrereta perquè quina administració exigirà reformes com cal a les empreses elèctriques? Qui gosarà a reclamar que això no torne a passar? Qui?

Massa problemes. Massa “casualitats”. Massa incidents que l’Estat (cap de les seues administracions) no enfronta clarament, defensant els interessos de la ciutadania, en general, i no només els dels poderosos...

I si no voleu caldo, ací teniu dues tasses. El següent enllaç (que he pogut vore mentre escrivia aquestes línies) mostra, en només 7 minuts, l’organització de l’entramat empresarial i societari que les nostres elits “han ideat” per a gestionar el repartiment dels fons europeus habilitats per fer front a la pandèmia. [cliqueu a l’enllaç D’amagat...].

Potser sóc un massa de la teoria de la conspiració (òbviament, no de la de Trump) però quan el multimilionari nord-americà Warren Buffet va dir fa uns anys «hi ha una guerra de classes, d'acord, però és la meua, la dels rics, la que està fent aqueixa guerra, i anem guanyant», estava explicant, en veritat, una realitat que la resta de classes socials encara no han vist, o no es creuen. El temps que tarden (les altres classes socials) en organitzar-se, és el temps que les elits riques continuaran saquejant els recursos públics sense miraments i sense oposició, en tots els àmbits territorials i en tots els nivells, amb el vistiplau i la connivència de la classe política dels grans partits... i, de vegades, dels no tan grans.

Salvem l’Estiu! Salvem el Nadal! Salvem les Rebaixes! Salvem la Setmana Santa! Consignes de les patronals empresarials. I a nosaltres, qui ens salva?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CRÍTICA DE LIBROS: "La Orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)", de M. Vargas Llosa

Programa de les Festes de Santa Quitèria... 1962