Democràcia a la deriva

 

Hui han tancat a la presó a Pablo Hasél, un cantant de rap català que ha publicat cançons incòmodes denunciant la baixa qualitat democràtica de les principals institucions espanyoles.

Simultàniament, aquest cap de setmana s’ha celebrat a Madrid un homenatge nazi a la División Azul en la que, deixant de banda la parafernàlia litúrgica més pròpia d’altres èpoques, es van llançar consignes xenòfobes, impròpies d’una democràcia avançada. La Fiscalia ha iniciat una investigació a propòsit de les imatges publicades pel periòdic lamarea.com.

També hem conegut estos dies que Espanya és l’Estat de món on més artistes estan empresonats per “delictes” relacionats amb les seues obres, per damunt de països gens sospitosos de ser democràcies plenes com Turquia o Iran.

Quasi sense temps per a assimilar tantes notícies contràries a la mínima decència democràtica coneixem la sentència que absol la Cifuentes; els successos de Linares; les declaracions del president del Tribunal Superior de Castella i Lleó...

Massa coincidències que mostren les carències de la nostra democràcia, necessitada d’un colp de timó urgent que redrece la situació abans no s’enquiste més. Les quatre dècades de la Constitució Espanyola sense canvis comencen a passar factura i, segurament, patirem les conseqüències, més prompte que tard (esperem no encertar el diagnòstic).

De fet, a poc que fem una ullada més enrere, es podrien establir certs paral·lelismes amb èpoques passades d’ara fa cent anys, quan van començar a configurar-se les ideologies d’extrema dreta que haurien de portar-nos a l’hecatombe dels anys 30 i 40. Algunes d’aquelles inèrcies s’assemblen massa a les actuals i només venen a demostrar que la Transició va donar com a resultat un sistema democràtic fràgil que necessita profundes reformes si vol sobreviure.

En aquest sentit, no és acceptable que un dels pilars bàsics d’un estat avançat, la llibertat d’expressió, siga tan ambivalent que sembla castigar les crítiques de l’esquerra mentre protegeix el missatge de l’extrema dreta. L’Estat mostra símptomes de no voler actuar (ni de saber com fer-ho). Així, el discurs de l’odi i violència esmicola la democràcia, sense pressa però sense pausa.

I les conseqüències ja es deixen sentir entre la gent més jove cosa que no augura un futur massa esperançador. Per exemple, en el curs actual hem hagut de dedicar varies sessions de la tutoria de 1r ESO (12/13 anys) a analitzar les implicacions [històriques] de taral·lejar el ‘Cara al Sol’, o de cridar ‘¡Arriba, España!’ (enlloc de ¡Viva Espanya!) sempre que algú pronuncia la paraula Espanya, siga en el context que siga. Ningú no ho sabia; ho repeteixen, sense més.

S’albiren temps difícils quan la llibertat d’expressió d’uns s’imposa per damunt de la d’altres. Esperem el canvi de rumb per a que la Història no es torne a repetir...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CRÍTICA DE LIBROS: "La Orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)", de M. Vargas Llosa

Programa de les Festes de Santa Quitèria... 1962