La dignitat salarial

La reflexió del divendres

La dignitat salarial

Les darreres setmanes hem estudiat, a l’institut, la Il·lustració. Aquest moviment intel·lectual del segle XVIII va posar de manifest les carències obsoletes de l’Antic Règim, va demostrar filosòficament la urgència de reformar el sistema i va plantejar alternatives basades en l’ús de la raó. Segons els il·lustrats, la raó era l’únic mitjà per entendre i explicar el món per damunt de l’autoritat, de la tradició i de la revelació. I això va propiciar la construcció d’un nou sistema, en el que vivim actualment, feliçment evolucionat.

Un dels il·lustrats més coneguts és Jean Jacques Rousseau que va dissertar sobre la llibertat i la igualtat. Segons Rousseau, ‘la veritable igualtat no es troba en el fet que la riquesa siga absolutament la mateixa, sinó que cap ciutadà no siga tan ric com per a poder comprar un altre i que no siga tan pobre com per a veure’s forçat a vendre’s’.

Amb això, podríem dir que les tesis del pensador francés estan plenament vigents si pensem en l’intens debat social que s’ha encetat ara fa poc més d’un any al voltant del salaris.

De fet, en els darrers mesos, han sigut notícia diferents patronals queixant-se sobre la dificultat que tenen darrerament per trobar personal assalariat. El sector empresarial denuncia que no troben gent disposada a treballar i es mostren perplexos perquè els índex d’atur són prou elevats.

Aquest fenomen no és propi només d’Espanya sinó que també està ocorrent als Estats Units. Allà, el seu flamant president ho tenia clar i, interpel·lat pels empresaris, va manifestar en una compareixença, i amb tota la naturalitat del món: Pay them more! (Pagueu-los més!).

En aquest sentit, a casa nostra ha hagut molta polèmica en els últims temps a propòsit dels increments successius del salari mínim que, per primera vegada, ha escurçat distàncies (encara que de lluny) amb les mitjanes europees. Els detractors d’aquestes mesures pronosticaven una caiguda del sistema però res més lluny de la realitat.

Pensem que al segle XVIII, els il·lustrats ho tenien més clar (almenys, a nivell teòric): la igualtat no anava de que tot el món tinguera la mateixa riquesa sinó de com es repartia. En aquells temps, l’esclavitud era legal; hui ja no ho és, però els salaris baixos i les males circumstàncies laborals s’han convertit en els nous mètodes de l’explotació humana del segle XXI.

Amb la nova normalitat postpandèmica, és possible que la gent ja no estiga disposada a resignar-se més? No ho tinc tan clar. La majoria de la gent no disposa d’eines transparents per discernir la veritat i s’acaba confonent dins d’un sistema pervers, controlat per unes elits que oculten dades i distorsionen la realitat per tal de mantindre el seu statu quo.

Així, trobem disfuncions tan obscenes que és difícil d’entendre com no esclaten revoltes socials per tot arreu. Esportistes que cobren només en un any el mateix que una persona amb el salari més freqüent a Espanya arribaria a cobrar en sis mil anys. Empresaris amb un sou anual net (sense comptar els dividends financers) equivalent al salari de 250 persones. Youtubers que ingressen en net en un any el mateix que una persona amb el salari mitjà tardaria en cobrar trenta-cinc anys. Presentadors de televisió influents amb un sou que una persona amb el salari més freqüent tardaria en ingressar dos-cents setze anys.[1]

Me pregunte què pensaria Rousseau d’aquestos desequilibris salarials. Me pregunte què pensarà eixe 18% de la població assalariada espanyola que cobra menys del SMI.

 

 

---

[1] Segons l’Institut Nacional d’Estadística, el salari més freqüent a Espanya el 2019 va ser 18.489,74€/any; el salari mitjà es situava en 24.395,98€/any; i el Salari Mínim Interprofessional SMI era 12.600€/any el 2019. Les dades dels salaris per professions les hem obtingut de diferents portals web: El Independiente, Muynegocios&Economia, ElDiario.es, Cinco Dias, El País, Forbes, El Mundo.