2020, 2021... Serà igual 2022?

 La darrera reflexió de l’any

2020, 2021... Serà igual 2022?

S’acosta la nit de Cap d’Any i tot continua igual. Res no ha canviat. Fa un any, teníem l’esperança que 2021 ajudaria a esborrar el malson de 2020 però, ara, tothom espera 2022 amb la mateixa urgència. I, segurament, tot seguirà sense grans canvis.

Vivim temps difícils. El sistema capitalista comença a fer aigües, la qual cosa no significa que estiga tocant a la seua fi. Més bé, al contrari. Les elits que el controlen s’han reforçat, i els rics són ara un poc més rics que fa un parell d’anys. Tot el que passa sembla enfortir-lo i les estructures jeràrquiques que el gestionen són més poderoses cada dia.

Segons el Word Inequality Report, l’1% de la població mundial acapara el 38% de la riquesa mentre que el 50% més pobre només té el 2%. Aquesta realitat és incontestable i, durant 2021, no s’ha vist contrarestada a nivell global per cap moviment de resposta. El statu quo no ha variat... Ni ho farà.

Començàvem l’any amb l’assalt al Capitoli dels Estats Units per part d’una colla de mangarrufos desclassats a les ordres del populista president Trump, que acabava de perdre les eleccions i es resistia a abandonar el poder. Aquest esperpent mediàtic (més propi d’una pel·lícula de Netflix) ens avançava que 2021, lluny de representar un any de canvi, confirmaria la Llei de Murphy: tot el que puga anar a pitjor, ho farà.

I així ha sigut. La pandèmia segueix descontrolada arreu del món, i sense perspectives de remetre mentre les vacunes no arriben a la gent dels països més pobres, on el virus està mutant molt ràpidament. Aquesta ràpida expansió de noves variants amenaça als països rics on les vacunes han arribat a alts percentatges de població però s’han descuidat altres aspectes bàsics per fer front amb garanties als nous reptes.

A Espanya, per exemple, la falsa sensació de que tot havia passat, assumida per la classe política, ha fet que es desatenguera l’atenció primària. Ara, en la sisena onada (cinquena a casa nostra) l’Estat és incapaç de prendre mesures efectives perquè no s’ha dotat a l’assistència sanitària de proximitat de recursos suficients. I ens trobem amb situacions surrealistes de gent desatesa durant cinc dies, que han sigut contacte d’un positiu i que s’han hagut d’autoaillar voluntàriament sense que els hagen fet un seguiment de rastreig.

En resum, les coses no van bé. Els governs espanyols de progrés no semblen estar a l’altura de les expectatives de la gent. L’ambient està molt enrarit. El malestar provocat per la crisi sanitària i econòmica fa que moltes persones, atiades pels mitjans, s’hagen radicalitzat i mostren públicament el seu cabreig amb qualsevol excusa: manifestacions en contra de les vacunes als xiquets; concentracions en contra del passaport COVID... En fi, protestes que demostren que la pandèmia només és un pretext.

Aquesta intranquil·litat es trasllada a altres àmbits. El desànim es generalitza. La gent comença a creure en rodes de molins i els profetes de falsa bandera aprofiten per marcar l’agenda pública dels governs, suposadament d’esquerres, que han perdut la seua capacitat de lideratge. Amb això, apareixen les urgències polítiques per la por a perdre les eleccions i que la dreta puga esmicolar els tímids avanços que es puguen haver produït.

Realment, serà 2022 un any transcendental? O serà un any més en que es consolidaran encara més els ciments d’un sistema podrit però vigorós?