Els impostos: una qüestió de prioritats? L'exemple d'Almassora

La reflexió del dissabte

 Els impostos: una qüestió de prioritats? L'exemple d'Almassora

El prestigiós economista francés, Thomas Piketty, afirmava fa poc que estem en una situació pareguda a aquella que va conduir a la Revolució Francesa quan la noblesa es va negar a pagar impostos. En la societat de l’Edat Moderna, els privilegiats (noblesa i clero) no tenien obligacions fiscals; ans, al contrari: en cobraven. Només es podien comprometre a aportar en circumstàncies excepcionals i quan la monarquia els demanava arrimar el muscle.

Però això va canviar al segle XVIII quan les aspiracions burgeses de llibertat, canalitzades pels intel·lectuals il·lustrats, van posar el dit a la ferida de les desigualtats existents i els privilegiats van haver d’adaptar-se. Amb això, van continuar oposant-se i van acabar per trobar una eixida.

En el món actual, afirma Piketty, les elits continuen oposant una ferotge resistència a pagar impostos i no dubten en utilitzar tots els mecanismes al seu abast. La diferència entre adés i ara és que en l’Antic Règim les elits tenien privilegis per ser qui eren, i en la nostra societat (democràtica) els privilegis els són concedits pels governs (a base d’exempcions, bonificacions i/o sense combatre el frau fiscal). I és que cap administració s’escapa d’aquesta inèrcia discriminatòria dispensant un tracte diferencial als qui més tenen i provocant agravis comparatius difícils d’encaixar. L’Ajuntament d’Almassora ho ha fet també fa no res. Vegem-ho.

La cosa ve de llarg. Ens hem de remuntar al segle XVIII quan ja alguns filòsofs il·lustrats van començar a proposar reformes fiscals que obligaren a pagar impostos als sectors més pudents de la societat estamental. Aquestes reivindicacions que apel·laven a la igualtat van tindre el seu reflex a França a l’inici de la Revolució. Concretament, la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789), on es ja recull la necessitat de mantindre la cosa pública entre el conjunt de la ciutadania: Article 13. Per al manteniment de la força pública i per a les despeses de l’administració, és indispensable que es fixen uns impostos, el pagament dels quals s’haurà de repartir entre els ciutadans de manera proporcional a la riquesa de cadascun [...]. La noblesa veia com els seus privilegis s’acabaven i haurien d’acoplar-se als nous temps, això sí, amb moltes reticències.

Amb el temps, la norma del pagament equitatiu d’impostos s’ha anat incorporant als ordenaments jurídics estatals, amb major o menor transcendència. A casa nostra, també s’ha aplicat i l’article 31 de la Constitució Espanyola diu: Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seua capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori.

Però, una cosa és la normativa i l’altra la realitat, que sempre es mostra tossuda. I així descobrim que les elits d’ara s’han adaptat a les circumstàncies de les societats democràtiques, i actuen en connivència amb els governants per pagar menys.

I és per això que, a Espanya, els governs no semblen massa entusiasmats amb l’article 31. És cert que les lleis reguladores de la fiscalitat inclouen eixa progressivitat però no és menys cert que les elits econòmiques sempre han intentat cortejar els governs (de diferent signe) i han acabat rebaixant-los la pressió tributària, bé amb desgravacions especials, bé amb bonificacions parcials, bé aplicant polítiques de vigilància toves (destinant pocs recursos públics a la lluita contra el frau, per exemple), bé decretant amnisties fiscals...

Les excuses que s’han donat de les excepcions a les elits han sigut molt variades, a quina més estrambòtica. Darrerament, un argument molt utilitzat per eximir de les obligacions fiscals als poderosos, ha sigut la preocupació pel medi ambient i el canvi climàtic. És el que ha fet l’Ajuntament d’Almassora que “bonificarà” un 30% de l’Impost d’Activitats Econòmiques (IAE) a les empreses que aposten per energies renovables o sistemes de cogeneració. La norma és lícita i legítima, faltaria més, però quan s’explica cal posar tota la informació damunt de la taula per evitar que la gent arribe a malpensar.

En primer lloc, cal dir que una norma similar al mateix perfil d’empreses (les que paguen l'IAE) ja s'ha aplicat altres vegades i, per tant, no és una casualitat sinó una pràctica reiterativa. En segon lloc, cal explicar que, segons l’Ordenança Fiscal Reguladora, l’IAE només el paguen les societats amb una xifra neta superior a 1.000.000 €/any. Finalment, cal esmentar que el consistori preveu una baixada d’ingressos de prop de  mig milió d’euros, amb les implicacions socials derivades d'això (sobretot, l'agravi comparatiu).

La reflexió: aquells que poden pagar busquen subterfugis a les seues obligacions tributàries i sembla que els diferents governs sempre se'n fan ressò d'aqueixes aspiracions, convertint-lo en una prioritat però sense dir-ho clarament. Tant de bo arribe el dia en que els governants es posen davant d’un micròfon i expliquen sense embussos per què ho fan; què hi ha darrere d’aquestes exempcions fiscals; qui es beneficia; quines són les conseqüències; què obté la ciutadania a canvi...