Memorial democràtic a Almassora

 

Almassora, ha homenatjat a una huitantena de persones executades per motius ideològics durant la dictadura franquista. Finalment, amb molts anys de retard, i després de la iniciativa del Grup de Recerca per a la Memòria Històrica de Castelló, l’Ajuntament d’Almassora ha fet un reconeixement públic a desenes de persones que van ser ajusticiades pels vencedors de la Guerra Civil.

Entre els noms que s’inclouen en el Memorial inaugurat hui mateix (6 de desembre de 2020), està el del germà del meu avi patern, Vicent Pons Montoliu un home de 24 anys, afusellat el juliol de 1940. El llistat és només la punta de l’iceberg d’una repressió amb molts més tentacles perquè no es redueix als condemnats a mort sinó que s’estén a altres formes de persecució i extorsió de milers de persones que, simplement, no pensaven igual que els vencedors (i propiciadors) de la Guerra Civil.

El tema de la repressió (que hem tractat abans) és un d’eixos debats oberts que, tot i que la historiografia l’ha treballat abastament, no acaba de quedar clar, i més en els darrers dos anys quan l’extrema dreta (hereva ideològica del franquisme) ha tornat a estendre certes falsedats que enrareixen l’ambient. I, per això, aquest tipus d’actes de reconeixement són tan necessaris.

Siga com siga, cal posar sobre la taula que l’aparell repressor franquista es va fer sota la consigna del mateix general Franco que, segons l’historiador Enrique Moradiellos, no va voler una victòria ràpida de la Guerra Civil, que deixara el territori infestat d’adversaris sinó que pretenia l’extirpació física i total de l’enemic.[1] Això ho va aconseguir, primer, guanyant la guerra que ell mateix havia provocat; i, després, amb un nou marc legislatiu que regulava la persecució dels vençuts a l’objecte de sotmetre’ls i impedir qualsevol dissidència en la postguerra.

En aquest sentit, sempre m’han capficat certes cavil·lacions que deixen oberts molts interrogants:

  • l’enorme quantitat de persones desaparegudes durant la GC i la dictadura franquista[2];
  • el temps que ha tardat l’Estat en començar a tramitar les milers de peticions dels descendents de les persones desaparegudes (dues o tres generacions);
  • la controvèrsia mediàtica i d’alguns sectors socials conservadors[3];
  • les resistències jurídiques del mateix Estat en ajudar a reparar el dolor de les famílies que només demanen poder enterrar dignament els seus majors, un dret indirectament reconegut en l’article 12 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948;
  • la reiterada insistència d’equiparar les víctimes de la Guerra Civil amb eixa frase recurrent com “barbaritats en van fer els dos bàndols”, que és precisament la intenció dels vencedors: fer oblidar que la seua repressió va ser sistemàtica, jurídicament organitzada i ordenada,  amb voluntat alliçonadora i venjativa i a posteriori, una vegada acabat el conflicte.

Espanya necessita passar pàgina d’una vegada amb actes com el que ha fet Almassora. A més a més, ha de fer cas de les recomanacions dels diferents organismes de l’ONU que li han fet peticions expresses de canvis normatius urgents. Sense anar més lluny, el relator de l’ONU, Pablo de Greiff, va redactar l’any 2014 l’Informe sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició en que demanava a l’Estat una resposta immediata a les famílies i una interpretació menys restrictiva de la llei d’Amnistia. Fruit d’això, un grup d'experts de drets humans de les Nacions Unides va vore amb bons ulls l’any 2018, la proposta del Govern d'Espanya de crear una Comissió de la Veritat i dur a terme plans de cerca de desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, demanant que s’implicara a les famílies de les víctimes en les propostes.[4]

Més recentment, (juliol de 2020) el relator especial per a la promoció de la Veritat, la Justícia, la Reparació i les garanties de no repetició de l’ONU, Fabián Salvioli ha tornat a demanar al govern espanyol la derogació de la Llei d’Amnistia.[5]

Queda molt per investigar encara. A nivell local, hui s’ha fet un pas important. Només el coneixement ens ajudarà a entendre millor la nostra Història recent.



[1] Moradiellos, E. 1936. Los mitos de la Guerra Civil, Península, Barcelona, 2004, p. 105-106.

[2] Segons l’Informe del Grup de Treball sobre les Desaparicions forçoses o involuntàries presentat a l’Assemblea General de l’ONU el 2014, el número de víctimes de desaparicions forçoses a Espanya, entre 1936 i 1951 seria de 114.226 [en línia https://www.ohchr.org/SP/Issues/Disappearances/Pages/Visits.aspx].

[3] La premsa conservadora ha intentat contrarestar els informes oficials amb cròniques de dubtosa precisió com el que llegim en el següent enllaç: El gran mito sobre la Guerra Civil… (ABC, 24 d’octubre de 2019).

[4] España da "un paso fundamental" por los derechos de las víctimas del franquismo [en línia https://news.un.org/es/story/2018/07/1438492]

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CRÍTICA DE LIBROS: "La Orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)", de M. Vargas Llosa

Crònica d'un sumaríssim silenciat