Epíleg del 167

 L’enderrocament de l’edifici 167 de l’avinguda José Ortiz d’Almassora ha començat fa uns dies. Hem escrit altres vegades sobre eixe polèmic bloc de pisos que, finalment, s’ha hagut de tirar sense solució de continuïtat, i sense una estratègia certa sobre l’ús del solar en el futur.

L’inici de les obres de desmuntatge de les 38 vivendes buides ha sigut celebrat, per les dues administracions implicades, com una fita històrica digna de ser festejada amb les corresponents fotografies mediàtiques. I, això, com a mínim, requereix d’una reflexió perquè, més enllà de triomfalismes, el fet de tirar a terra un grapat d’habitatges socials en l’actualitat, quan moltes famílies tenen tantes dificultats per trobar una opció residencial digna, és un símptoma de la decadència de la societat, incapaç de trobar alternatives a un handicap puntual que afecta a drets constitucionals.

Temptacions demagògiques a banda, l’Ajuntament d’Almassora ha defensat estoicament la demanda d’una part del poble, si més no la de les famílies de l’entorn que vivien amb molta preocupació el focus de marginalitat i delinqüència en que s’havia convertit el Grup B (com era conegut popularment). És cert que la primera institució del poble ha estat al costat dels veïns i veïnes fins a les últimes conseqüències. Fins i tot, rebutjant una suculenta subvenció estatal de prop de dos milions d’euros per rehabilitar les vivendes (2015).

I és en aquest punt on ens hem de preguntar ¿d’on ve eixe sense sentit, eixa aferrissada defensa de l’enderroc, eixa intransigència a explorar altres solucions menys dramàtiques que tirar avall un edifici sencer (no considerat ruïna tècnica)[1] a l’extrem que el veïnat, i una gran part de la resta del poble, ja no vol ni sentir parlar de vivendes socials perquè les associen a marginació, delinqüència i droga?

La resposta només la trobem si pensem en la gestió ruïnosa dels serveis socials dels governs conservadors anteriors, una política nefasta i de malbaratament, que ha hagut de ser assumida per la resta de la societat d’Almassora i els governs posteriors. És tan gran el fiasco que, fins i tot, la Conselleria de Vivenda (al capdavant de la qual està un partit que ha fet bandera del dret a l’habitatge) ha hagut de defugir les seues responsabilitats i utilitzar recursos públics per executar polítiques contràries al seu mandat original. Vos imagineu a la Conselleria d’Educació enderrocant col·legis i instituts en lloc de reformar-los o alçar-ne de nous? Eixe és el nivell de devastació que han provocat les polítiques conservadores en Almassora. Però el que més sobta és comprovar com, el mateix grup polític causant d’aquest despropòsit, ha estat hàbil a l’hora de desviar l’atenció i ha aconseguit que ningú es pregunte per les causes de tot plegat.[2]

La hipoteca social ha sigut massa cara i ens mostra un poble sense rumb, submís, sense alternatives... un poble perdut. El preu que hem hagut de pagar com a comunitat humana és, èticament i moralment, massa alt. La nostra identitat ha quedat malmesa.

No tinc clar que la lliçó del 167 s’haja aprés encara. Per això, s’han de prendre mesures per a que una desfeta històrica com aquesta no torne a passar.

Vorem. 

 




[1] La premsa de desembre de 2015 se’n feia ressò.

[2] Hem reflexionat abans en el següent enllaç: A propòsit del 167

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CRÍTICA DE LIBROS: "La Orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)", de M. Vargas Llosa

Programa de les Festes de Santa Quitèria... 1962