Epíleg del 167
L’inici de les obres de desmuntatge de les 38 vivendes buides ha sigut celebrat, per les dues administracions implicades, com una fita històrica digna de ser festejada amb les corresponents fotografies mediàtiques. I, això, com a mínim, requereix d’una reflexió perquè, més enllà de triomfalismes, el fet de tirar a terra un grapat d’habitatges socials en l’actualitat, quan moltes famílies tenen tantes dificultats per trobar una opció residencial digna, és un símptoma de la decadència de la societat, incapaç de trobar alternatives a un handicap puntual que afecta a drets constitucionals.
I és en aquest punt on ens hem de preguntar ¿d’on ve eixe sense sentit, eixa aferrissada defensa de l’enderroc, eixa intransigència a explorar altres solucions menys dramàtiques que tirar avall un edifici sencer (no considerat ruïna tècnica)[1] a l’extrem que el veïnat, i una gran part de la resta del poble, ja no vol ni sentir parlar de vivendes socials perquè les associen a marginació, delinqüència i droga?
La resposta només la trobem si pensem en la gestió ruïnosa dels serveis socials dels governs conservadors anteriors, una política nefasta i de malbaratament, que ha hagut de ser assumida per la resta de la societat d’Almassora i els governs posteriors. És tan gran el fiasco que, fins i tot, la Conselleria de Vivenda (al capdavant de la qual està un partit que ha fet bandera del dret a l’habitatge) ha hagut de defugir les seues responsabilitats i utilitzar recursos públics per executar polítiques contràries al seu mandat original. Vos imagineu a la Conselleria d’Educació enderrocant col·legis i instituts en lloc de reformar-los o alçar-ne de nous? Eixe és el nivell de devastació que han provocat les polítiques conservadores en Almassora. Però el que més sobta és comprovar com, el mateix grup polític causant d’aquest despropòsit, ha estat hàbil a l’hora de desviar l’atenció i ha aconseguit que ningú es pregunte per les causes de tot plegat.[2]
La hipoteca social ha sigut massa cara i ens mostra un poble sense rumb, submís, sense alternatives... un poble perdut. El preu que hem hagut de pagar com a comunitat humana és, èticament i moralment, massa alt. La nostra identitat ha quedat malmesa.
No tinc clar que la lliçó del 167 s’haja aprés encara. Per això, s’han de prendre mesures per a que una desfeta històrica com aquesta no torne a passar.
Vorem.
[1] La premsa de desembre de 2015 se’n feia ressò.
[2] Hem reflexionat abans en el següent enllaç: A propòsit del 167
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Podeu fer tota mena de comentaris sempre que siguen respectuosos i empreu un llenguatge no despectiu i sense cap insult. Aquells comentaris que no cumplisquen amb això, seran esborrats.