Projecten un vedat de caça a l’horta d’Almassora
El Club de Caçadors d’Almassora (CCA) va presentar públicament dilluns passat, 5 de juliol, el projecte de creació d’un vedat de caça al terme municipal del nostre poble. La intenció seria mirar de solucionar els problemes causats per l’abundància d’algunes espècies silvestres i cinegètiques[1] (els porcs senglars, els conills o les garses, urracas en castellà) a l’agricultura i al trànsit de vehicles durant els darrers anys, sobretot a una zona molt poblada com és l’horta (entre el poble i la platja).
La reunió va tindre lloc a la Casa de la Cultura d’Almassora i es va convocar, principalment, per a informar als propietaris agrícoles. En aquest sentit, el CCA van demanar, entre altres qüestions, la cessió de l’ús de caça en les finques només per a un número de llicències que el club determinaria en el seu moment.
Siga com siga, el projecte encara no està madur i, segons van reconèixer els mateixos caçadors, no han elaborat cap pla específic perquè la trobada (prevista inicialment al març de 2020) estava concebuda com una primera presa de contacte. De fet, alguns dels llauradors van mostrar la seua preocupació per l’absència de propostes concretes i, per això, es van haver d’emplaçar a un proper contacte, amb les idees més clares.
Cal destacar que per a que un vedat de caça vaja endavant es requereix el consentiment del 80% dels propietaris de les finques afectades. A més a més, segons van explicar els portaveus del CCA, el vedat es materialitza només en parcel·les continues, amb la qual cosa la zona de secà d’Almassora quedaria exclosa del projecte.
En l’assemblea van participar regidors de l’Ajuntament d’Almassora, representants del Govern Municipal i l’alcalde de Vila-real, José Benlloch que va fer ús de la paraula diverses vegades. En una de les intervencions, el primer edil va deixar caure que el Consorci del Paisatge Protegit del Millars recolzaria el projecte del vedat (afirmant que hi ha sengles iniciatives similars a Vila-real i Borriana).[2]
Coneguda la notícia, i sense poder entrar a valorar les causes d’aquesta situació, podem considerar encertada la idea de voler controlar la població d’aquestes espècies. No es pot obviar que l’abundància actual de porcs senglars provoca danys al tarongerar i suposa un greu perill d’accidents de trànsit per a les persones. Tot i això, és ben conegut que els senglars són d’hàbits nocturns; no solen coincidir amb caminants; no ataquen i no busquen la confrontació si no es senten amenaçats.
Per tant, ens trobem davant d’un problema de convivència entre espècies i, donat que s’ha de regular la població d’algunes d’elles, i hi ha tècnics amb experiència que s’hi dediquen; caldria donar-los la paraula. Molta gent pensem que les administracions públiques deurien barallar altres opcions alternatives, més científiques i menys perilloses que l’ús d’armes. Cal buscar la participació de personal especialitzat en gestió de fauna silvestre, de l’àmbit de la biologia, la veterinària, la zoologia, etc. És a dir, professionals que oferiren, primer, un diagnòstic real basat en dades (no en percepcions personals); i, després, un programa d’actuació més elaborat que incloguera mesures com, per exemple, l’esterilització d’exemplars o la captura en viu mitjançant gàbies o trampes. Així, evitaríem convertir el nostre terme municipal, poblat densament, en una zona perillosa de caça per l’ús d’armes de foc.
En tot cas, caldrà estar molt atent a què és el que finalment decideixen. El terme municipal d’Almassora té unes característiques físiques molt determinades i, a més a més, està densament ocupat per camins i segones residències que dificultaran el compliment de la normativa vigent. En concret, la Llei 13/2004, de 27 de desembre, de Caça de la Comunitat Valenciana delimita els espais no cinegètics[3] (Capítol II) i estableix (art. 39) les zones de seguretat són aquelles en què, per evitar danys a les persones o als béns, l’exercici de la caça ha d’estar prohibit o limitat. Per tant, prohibeix tant l’ús com la tinença d’armes carregades a les zones de seguretat, com també disparar cap estes quan els projectils puguen abastar-les.
Així, estableix els límits i l’extensió d’eixes zones de seguretat:
- 200 metres des de les últimes edificacions o tanques perimetrals dels nuclis urbans, urbanitzacions, poblats, jardins i parcs d’ús públic i recintes esportius.
- 50 metres comptadors des dels extrems dels habitatges aïllats, jardins i parcs destinats a ús públic, recintes esportius, instal·lacions recreatives autoritzades, emplaçaments industrials, explotacions ramaderes intensives, nuclis zoològics, granges cinegètiques i colomers industrials, o des de les últimes instal·lacions annexes, si n’hi ha.
- 100 metres a cada costat des de la vora del ferm, vorera d’emergència, cuneta o tanca de protecció de carreters nacionals, autonòmiques i locals.
- 50 metres a cada costat de camins públics asfaltats, vies fèrries i canals navegables comptadors des de la vora.
- 25 metres a cada costat de la vora de camins d’ús públic no asfaltats.
- En tota l’extensió del domini maritimoterrestre o camí ramader quan no tinga per una altra raó la condició de zona de seguretat.
Arribats a aquest punt la pregunta seria: és la caça una solució a llarg termini? Els mateixos caçadors en la trobada de l’altre dia van reconèixer, sense saber-ho, que no. De fet, malgrat la insistència en recórrer a l’activitat cinegètica per a disminuir el nombre de porcs senglars, aquesta pràctica s’ha demostrat ineficaç per al control de poblacions amb altes taxes reproductives. Pensem en les dades facilitades pel CCA: en els darrers tres anys s’ha autoritzat la caça de 72 porcs senglars... i això no ha fet disminuir els incidents.
Alternativament, hui en dia es plantegen altres mètodes de control dels senglars basats en la inhibició de la reproducció. Com? Els mètodes més avançats preveuen vacunes que amb una sola dosi poden produir l’anticoncepció en les femelles per a tota la seua vida reproductiva, portant a la dràstica reducció de les poblacions (vegeu aquest enllaç).
Per tant, les administracions públiques deurien agafar les regnes de la situació i no cedir eixa iniciativa al sector privat per a solucionar el problema de convivència que tenim les persones amb algunes espècies silvestres com aquestes. I com el problema és general, la planificació hauria d’incloure a tota la societat civil (no només al sector de la caça), amb un projecte molt ben detallat que dedique una especial atenció a la vigilància dels seus efectes.
En conclusió, tenim l’oportunitat de portar a la pràctica mesures més sostenibles, fonamentades en la ciència, respectuoses amb el medi ambient i selectives per a les espècies que es volen controlar. No la desaprofitem!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Podeu fer tota mena de comentaris sempre que siguen respectuosos i empreu un llenguatge no despectiu i sense cap insult. Aquells comentaris que no cumplisquen amb això, seran esborrats.