Ars longa, vita brevis
La reflexió del divendres
Ars longa, vita brevis
Com ja és habitual durant els darrers anys, el dissabte passat teníem una cita amb Sagunt a escena, un festival que, centrat en el Teatre Romà, ens permet acostar-nos a les arts escèniques d’avantguarda en un escenari històric imponent.
L’espectacle que vam elegir era Sonoma, una producció de dansa contemporània, un poc surrealista, del coreògraf Marcos Morau que la companyia La Veronal li dedica a Buñuel.[1] La trepidant posada en escena no deixa l’espectador quasi ni respirar però permet xicotetes desconnexions. En un d’eixos instants, la meua vista va divagar per l’entorn del Teatre i vaig concloure que era fascinant (i una sort) poder presenciar una representació teatral en el mateix escenari concebut ara fa vint segles, precisament, per a eixe fi.
A l’Antiga Roma, l’art era un vehicle de propaganda del poder. Per això, els edificis havien de perdurar en el temps; eren pragmàtics i públics perquè representaven la grandesa de l’Estat. Aquesta vocació funcional és el que ha permés que molts dels teatres clàssics arriben a l’actualitat en condicions de ser utilitzats, amb les rehabilitacions oportunes.
En realitat, la posada en valor i l’adequació d’aquestes infraestructures tan antigues per a la seua comesa inicial no és un fet aïllat. Per tota Europa, desenes de teatres (i altres construccions) mantenen una activitat, més o menys continuada, que facilita un acostament més ajustat a la seua funció originària més enllà del propi interés arquitectònic i/o arqueològic.
Siga com siga, cal tindre en compte que les societats progressen, entre altres qüestions, al ritme dels avanços tecnològics que deurien facilitar la compaginació de velles infraestructures amb les noves. El patrimoni té un valor intrínsec que forma part indissoluble de la cultura i cada civilització el conserva d’acord a la seua pròpia idiosincràsia.
Malauradament, en el món actual no hi ha unanimitat al respecte. Per això, la posada en valor d’edificis antics provoca agres disputes. De fet, en el cas concret del Teatre Romà de Sagunt, va haver molta polèmica quan, als anys 90, es van escometre les obres de rehabilitació. Aquella controvèrsia, que va enfrontar els partits polítics i a una bona part de la intel·lectualitat valenciana, es va haver de resoldre als tribunals.
Amb tot, i més enllà de la picabaralla entre conservacionistes i detractors de les antiguitats, l’actuació realitzada a Sagunt va permetre que, hui en dia, puguem gaudir d’una programació cultural oberta a l’estiu i d’un programa escolar durant la resta de l’any.
Al remat, ens enfrontem a una paradoxa que Sonoma planteja obertament: Ars longa, vita brevis (L’art perdura però la vida és breu). El sistema predominant actual es basa en el curt termini, en la rapidesa, en els resultats immediats, en la mutabilitat... però la perdurabilitat és un concepte poc valorat hui en dia[2]. Tot tendeix a quedar obsolet massa prompte, i tot requereix de constants modificacions.
La cultura i l’art (manifestacions humanes intemporals) necessiten infraestructures estables. La Roma imperial ho tenia clar; la nostra societat, s’hi ha d’encarar.
Me pregunte què perdurarà de nosaltres (del nostre temps) d’ací a dos mil anys.
[1] La Veronal y su visión de Buñuel… (https://www.lavanguardia.com/cultura/20210428/7293086/veronal-marcos-morau-mercat-flors-sonoma-danza-avignon.html).
[2] L’obsolescència programada és una pràctica prou habitual del sistema productiu actual. Vegeu aquest breu reportatge: Las medias de nylon.
Font de la fotografia de la portada: https://porsolea.com/teatro-romano-de-sagunto-restos-romanos-en-espana/
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Podeu fer tota mena de comentaris sempre que siguen respectuosos i empreu un llenguatge no despectiu i sense cap insult. Aquells comentaris que no cumplisquen amb això, seran esborrats.