No a la guerra

 La reflexió setmanal

 

No a la guerra

El món s’ha tornat boig... una altra vegada. En veritat, no està bé de salut des de fa alguns segles. Res tendeix a millorar en aquest sistema en el que ens ha tocat viure. La crisi és una de les paraules que millor defineix el capitalisme. No hi ha un moment de treva; tot se’n va a pastar fang en qüestió de segons, una crisi arrossega a l’altra i així en bucle. És igual que tractem temes locals com internacionals: al final, sempre acaba involucrant-nos a tots.

Especialment, des de que ha començat aquest maleït segle les coses han anat de mal en pitjor. I no deixa de ser curiós perquè és ara quan estem assolint les majors quotes de desenvolupament tecnològic i de coneixements de tota la Història... i de què ens val?

Hui ha sigut l’inici d’una guerra de conseqüències imprevisibles. Un conflicte que no comença ara, ni fa uns mesos sinó que va començar fa huit anys i tot aquest temps ha passat desapercebut. Ens han ocultat informacions claus per entendre la dimensió de la tragèdia: l’enderrocament d’un govern i la imposició d’un altre; la persecució de la minoria russa per part de grups i milícies d’ideologia nazi en dues zones ucraïneses autoproclamades independents; atacs indiscriminats a la població civil per part de l’exèrcit ucraïnès; uns acords de pau (Minsk) incomplits... Només es posa el focus en Rússia (Putin) que s’ha saltat sense discussió el dret internacional.

I, clar, ara apareixen els dubtes perquè es desconeixen la major part de les variables. Així m’ho han transmés els meus alumnes de 1r de Batxillerat amb cares de preocupació. I hem dedicat la classe de hui a posar un poc de llum.

L’experiència ha sigut emocionant perquè ha sigut una necessitat sorgida sobre la marxa. M’han demanat que tractarem l’inici de la guerra i ho hem fet. El silenci, ha sigut atronador; l’atenció, màxima; la preocupació, intensa; la incredulitat i la resignació a que passen aquestes absurditats, pel que pot passar, absolutes.

La classe de hui ha estat una de les més importants (crec) de la meua vida. A l’estil d’aquella que fa quatre anys vaig viure amb motiu de la sentència de la Manada. Aleshores, i ara, la ràbia i la frustració del grup de adolescents amb els quals compartia aula m’han impactat. Habitualment, pensem que la gent més jove no es preocupa de res i tot els importa poc però no és així.

I aquesta experiència me permet reflexionar sobre el món que els deixem als que venen darrere. Un món manifestament trencat i difícil d’entendre. En que passen tantes coses en només uns dies que difícilment es podrà refer de tants despreniments. Entendre la realitat actual és difícil i segurament discernir què passa i quines són les implicacions de tot és massa complex. Però als instituts intentem donar les eines per a que l’alumnat més jove puga entendre i posicionar-se.

Vivim temps intensos. La irrupció en el panorama internacional d’ideologies d’extrema dreta que pretenen imposar el seu pensament únic, totalitari i excloent és molt perillós. Ja vam experimentar fa quasi cent anys quines són les conseqüències.

I és que a casa nostra, tampoc pinta massa bé. Els instituts van plens de consignes racistes, misògines i feixistes; molts joves han assumit el discurs de la intolerància i, en alguns casos com el de l’institut de Bètera, la cosa acaba malament amb una agressió intolerable a un professor. Els missatges d’odi s’han estès perillosament i segurament minaran (ja ho estan fent) els mateixos ciments de la democràcia.

Amb tot, la informació esdevé clau per arribar a entendre que hi ha interessos darrere no declarats que dificulten l’enteniment (de tot: de la guerra, de les agressions homfòbiques, del racisme, de la intolerància, del masclisme i de la violència).

Espere que la classe de hui els haja sigut útil al grup d’alumnes que m’ha escoltat.

No a la Guerra.